Veneçuela.
Excursió a Los Roques en catamarà. 1995
Des de l’illa Margarita, Veneçuela, fins a Los Roques hi hem anat amb un petit avió, des d’ell he pogut contemplar-los enmig d’un mar que va del blau fort al turquesa progressivament, l’aigua és tan transparent que deixa perfilar-se a les algues que s’hi troben al fons tot fent unes rotllanes.
Una gran quantitat d’illetes formen l’arxipèlag de Los Roques, “atolons”, barreres de coral·lífers que permeten aquestes bellissimes formacions.
Després d’aterrar, en una d'elles, preparada amb un petit aeroport, el grup que formem l’excursió, anem caminant uns cent metres fins arribar a la platja, aleshores hem pogut confirmar tota la bellesa que ens havien pronosticat i que de lluny havíem apreciat. La sorra és de color blanc, fixant-s’hi un bé són mil·lions de trossets de corall trencats, esmolats pel frec de mils d’anys sobre ells mateixos, al no haver-hi terra l’aigua no es pot enterbolir i el reflex del cel segons la profunditat i la proximitat de les algues li dona aquest color turquesa, difícil d’expressar amb paraules, la seva esplendidesa s’ha de veure.
Una barqueta amb motor ens ha portat fins el bonic catamaran, abans però han hagut de fer fora a les gavines i els pelicans que s’hi trobaven prenent el sol damunt, tots no hi cabíem, un altre encant del lloc.
Les gavines són una mica més petites que les que tenim a casa nostra; el cos blanc i el cap negre brillant, però els crits són iguals, junt a elles també hi ha molts pelicans el que passa és que en no estar acostumats a la seva visió ens delecten amb la seva peculiar forma de pescar.
Volen arran d’aigua i quan veuen el peix de cop aixequen el vol i s’hi cabussen o més ben dit s’hi llencen en picat, submergint-se totalment, als segons surten portant un peix travessat al bec , dues o tres gavines s’hi apropen ràpides per si amb el moviment que fa per posar-lo recte hi poder empassar-se’l li poden prendre, n’hi ha tanta quantitat tan d’uns com dels altres que l’espectacle és durador i quasi majestuós.
Aquestes aigües calentes tropicals són molt riques en peixos i aquesta és la raó dels centenars d’aus voladores que ronden sobre el mar, per sort estan protegides pel govern.
Al ser el catamarà una embarcació alta et dóna l’oportunitat de poder contemplar millor el paisatge marí i les rengleres de palmeres que les ones acaronen en passar per petites illes.
L’itinerari no és massa llarg , però tens tantes coses a contemplar i tan boniques; aus de diferents especies, petites ones, illes de tots tamanys, embarcacions... El temps et passa amb rapidesa més que la empenta que el vent dóna a la gran vela que porta l’embarcació, pots passar-te estona mirant en la llunyania les ones dins la mar, amb el reflex del sol a cada cresta d’elles semblen petits estels brillants dansant al so de les aus, no cansa a la vista, el so agradable el sol t’acarona el cos, el relax és total. Va haver-hi un moment que per efectes del núvols i el sol el mar va quedar daurat completament.
Amb mesura, es pot gaudir plenament d’aquesta escalfor que t’ofereix el lloc, quasi luxuriosa, saps que és un perill però el plaer és més gran, amb la brisa marina i les petites gotes d’aigua aixecades pel xoc de l’embarcació amb la mar t’humitegen la pell, pot sucumbir i lamentar-ho després, però en aquests moments desitges ser acaronada per l’astre rei, és com una adició, vols el seu contacte sobre teu.
Ens avisen que ja hem arribat al nostre destí, l’embarcació s’ha parat a uns metres de la platja, el catamarà no pot arribar-hi fins la sorra, encallaria. És una distància curta, ja anem preparats amb el vestit de bany, tots a l’aigua.
A partir d’aquell dia no he dit mai més que sabia nedar, perquè fer-ho en direcció a la platja com ho vem fer en arribar a la petita illa, en que els peus cada vegada són més prop a tocar fons, per poc que en sàpigues és molt fàcil, però i al tornar? Posar-te a l’aigua i anar nedant fins el catamarà que cada cop hi ha més fondària, ja són figues d’un altre paner, vaig quedar clavada a la sorra i no em podia moure, tots van anar nedant fins l’embarcació, però jo continuava clavada a terra i esgarrifada, la illa en que havíem estat prenent el sol només era una gran taca de sorra, ni tan sols una palmera, no m’hi podia quedar. En veure’m sola a la illa i que no era capaç de fer el que em deien, ells em cridaven i em feien senyals que hi anés, aleshores em vaig espantar, aquesta sensació és terrible, no es pot explicar, ni veure com en les pel·lícules, per sentir-la l’has de viure.
En veure que no em decidia va venir un noi a buscar-me, però l’única ajuda que em podia donar era que nedés jo amb la ma dreta i que l’esquerra l’hi posés damunt la seva espatlla i el seguís. Una cosa així no l’hauria fet mai jo sense tocar de peus a terra, però el seny em va dir que m’espavilés a bellugar-me o que el que em podia passar era encara més fosc que la nit que s’acostaria. Va ser una simplicitat de moviments, uns quants metres, però de moment és la proesa més gran que he fet en la meva vida. Tothom reia, jo no sé si reia o plorava, però ja havia passat i l’excursió continuava.
A l’oloreta penetrant de la sal marina acaba de barrejar-s’hi el del marisc. Al centre de l’embarcació s’hi trobava una plataforma arran d’aigua, amb quatre taules, en baixar-hi les hem trobat parades, amb una llagosta a cada plat acompanyada d’una salsa boníssima, i un got de cervesa fresca al costat, l’entela’t del got ja et deia gaudeix-te’m, encara que no siguis amant d’aquesta beguda tota una temptació, i després del relaxant bany de sol que havíem pres, i amb la gana que portàvem... tot un festí.
Una bonica excursió a Los Roques en catamarà, meravellosa, amb anècdota inclosa.
