Vacances, per definir-les específicament crec que s’han de viure, intentaré fer-ho des del meu punt de vista, i un dia qualsevol d’elles.
En aquest moment, em trobo a la meva terrassa, a Pals, Baix Empordà, és un espai de pau, de solitud, de serenor. Damunt la tauleta; un diccionari de sinònims i antònims, uns folis, un parell de bolígrafs i un cafè amb llet, amb llet freda, que avui a 32 ºC. és una delícia.
No puc dir que veig el mar, se que el tinc prop, entremig de dos pins hi ha un espai blau, això és el Mediterrani, però l’atractiu de les ones ja siguin suaus o braves no estan al meu abast, no les puc veure. Però sóc afortunada, en aquest petit espai de mar que puc percebre, entre els pins, dos cops a l’any primavera i tardor, el sol s’hi desperta, em dóna els bons dies directament. És un regal, només uns segons just per poder-lo fotografiar, tot seguit l’ídol deixa la seva humilitat i en uns instants sorgeix brillant i refulgent invalidant la meva càmera, per agafar grandària i potència. Ha començat un nou dia.
La pau del matins s’acaba ara mateix, per diferents cantons del jardí han arribat cridant uns petits grups de nens de totes edats, pel vestuari alguns d’ells ja es veuen que són germans; s’esquitxen, riuen, ploren, juguen amb pilotes, dintre i fora de l’aigua, però el que m’ha cridat l’atenció i m’ha sorprès, en estar propera a ells, és que s’entenen jugant; catalans, castellans, francesos, holandesos, anglesos i m’acabo d’assabentar que n’hi ha dos de russos. L’amalgama va variant, les vacances d’alguns apartaments són llogats i cada setmana es pot canviar completament la parla, els infants juguen , perquè els jocs a tot arreu sempre són iguals i van variant ( be, en països sense problemes) i les vacances d’uns s’acaben i en comencen uns altres.
Al supermercat, es pot apreciar millor la barreja d’idiomes, ningú entén ningú, però tothom es comprèn. Si et pares un moment i et fixes en el que compren endevines la vida que porten; fruita, la compren en quantitat, hi ha turistes que al seu país només la veuen pintada.
El recuit, es pensen que és un iogurt i al dia següent ja el busquen, és un làctic que es pot dir que només es troba a Girona, deliciós, res a veure amb el iogurt, potser es podria emparentar amb el mató, però la textura el defineix. No poso un apartat pels vins que compren, perquè són tan nombrosos els que tenim i ells clar carreguen cap al seu país, el preu és molt diferent.
He explicat l’atmosfera del meu entorn per introduir al lector en un dia de les meves vacances.
M’he llevat a les vuit del matí, més o menys com cada dia, el sol ja fa estona es passeja, he esmorzat asseguda davant la tauleta de la terrassa, fa una mica de vent, no se quin és, només conec la Tramuntana, és més fluix i tot i així la remor que m’ofereixen els pins quan els empeny la ràfega és agradosa, tanco els ulls i em trasllado a qualsevol lloc en que l’oreig faci falta.
El piular dels ocells, la varietat és gran i els concerts harmoniosos, tinc els aiguamolls de l’Empordà molt prop, una regalia, no fa gaire estona una parella de caderneres flirtejaven a la branca d’un pi a uns cinc metres meus, en moure’m per fer-los-hi una foto han aixecat el vol, el seu és especial s’enlairen i baixen contínuament en el seu recorregut, es diria que onegen el trajecte. Uns crits malenconiosos s’han deixat sentir, tres gavines sobrevolaven el jardí, segurament era un drama, els afligits crits de les aus no sé de quina de les tres provenia, el més probable que de la que anava fugin al davant, les altres dues la perseguien. Tenen una fonètica semblant a la de les persones quan criden d’aquesta manera, és esgarrifós, jo no m’hi acabo d’acostumar, són molestes.
A mig matí m’ha agafat mandra i amb un llibre a la mà (Els arbres torts, d’Aurora Casado) he deixat anar passant l’estona, no he pogut aprofitar del tot en aquests moments la lectura perquè tot i sent mig matí el son m’emboira.
Com que estic de vacances, no tinc ganes de posar-me a la cuina i com que a dos-cents metres, al carrer Canigó s’hi troba l’Arenal; cafeteria, bar, pub, sala de billar, connexió Wi-Fi, cinc ordinadors públics..., en fi que és un lloc que t’arrodoneix l’estada, doncs he anat a dinar allà.
La migdiada, és sagrada en plenes vacances; quietud, apaivagament i delectació dels moments escollits. No he pres cafè després de dinar per submergir-me millor en l’estona, ara a mitja tarda amb gel el nèctar es immillorable.
La gespa del jardí està esquitxada de tovalloles de colors, amb els banyistes al mig d’elles prenent el sol, d’altres llegint o bé jugant amb els petits. Segons l’edat m’he adonat que es gaudeix de la zona; nadons als braços dels pares, nens jugant a la piscina petita, adolescents jugant a la piscina gran a fer proeses o a pilota, que mai se sap aquesta on va a parar, també a vegades entre la joventut en les parelletes hi despunta la malícia, és la vida.
Els menys joves acostumem a prendre el sol i a fer xerrades durant una bona estona. Poc a poc s’aixequen i marxen, el jardí, la piscina i les merles es queden soles, aquestes ens delecten amb els seus cant melodiosos, ens certifiquen que s’acosta la nit.
A les nou en punt s’obren els llums de la piscina, és bonica de veritat, de cine, una romàntica imatge, ja no se senten les merles, els grills i les aranyes posen la música de fons a partir d’ara.
Asseguda, a la cadira de la terrassa dono el vist i plau al dia, al regal que m’ha deixat gaudir la natura.
M’aixeco, entro al menjador, em preparo un pa i tomàquet però, ara, surt la part negativa del dia, com tots ja estem emmetzinats poso la televisió, se que només veuré desgràcies però encara que em faig pena jo mateixa m’assec al sofà i premo el comandament. M’estimo més no comentar el que diuen, em desgraciaria el relat.
Ja tinc un dia menys de vacances.
