Temes:
--Cobla Orquestra Els Montgrins
--Els Estels de Calella (Classes de narrativa infantil)
M´ha obert la porta la seva esposa i em fa passar a una sala d´estar, seguidament treu el cap ell, el reconec, el vaig conéixer a casa de la Mercè, la meva germana, amb qui són amics, i ja vem quedar allà per fer aquesta xerrada.
--Eduard, per què el nom de Montgrins?
--L´any 1884, el mestre Pere Rigau (Barretó), va formar una orquestra aquí a Torroella i se li va ocórrer de posar-li el nom de Montgrins, en relació amb la muntanya i el castell.
Per estar immers dins del món de la música ha d´haver-hi un punt que ho desencadeni; el d´ell m´explica que ja li ve de familia. El seu avi va anar a Cuba a fer fortuna i tota la que va fer va ser un acordió que l´acompanyava a les tavernes cantant havaneres. Els seus fills, o sigui el seu pare, ja va ser músic; després de passar per orquestres petites l´any 1922 va entrar a formar part dels Montgrins. El 1947 i 1957 el seu germà i ell, respectivament, també hi varen entrar. Els dos tocaven tiple, violí, bateria, saxo i piano.
--Avui en dia com es treballa més, com a cobla o com a orquestra?
--Tot plegat, però potser més com a cobla, perquè hi ha molts aplecs i per les Festes Majors a més del ball també s´hi ajunten audicions de sardanes, concerts…
En voler saber la sensació que se sent veient les rotllanes moure´s al so de la cobla em respon que no veu la gent, sinó catalans manifestant el desig íntim de ballar sardanes, no com a dansa sinó com a catalanitat. També em parla de les seves emocions, si l´audició és normal no passa res, però quan hi ha hagut compromís important per a la cobla, sí. A mesura que va passant l´actuació i tot surt bé, sents una satisfacció tan teva que arriba a emocionar-te.
--Teniu alguna vivència especial d´aquest tipus?
--L´any 1975 a Caracas, als Jocs Florals, en l´acte d´entrega dels Premis Englantina d´Or, en veure els catalans lluny de la terra, drets, emocionats, cantant i plorant, de veritat que es feia difícil seguir tocant “La santa espina”.
Em transmet l´emoció a mi, ha de ser un record inesborrable ja que després d´anys encara el té viu i l´encomana. Per trencar el torbament de la sensació li pregunto per algun fet desenfadat.
--Sempre n´hi han. Anys enrere l´orquestra circulava amb un autocar petit i anava per camins de carro, ens vam creuar amb una dona que anava amb un ramat d´ànecs a pasturar camps que hi haguessin cargols, avui en dia aquesta feina ja és desconeguda, però anys enrere era normal, no hi havia pesticides i eren abundants per les terres. Doncs, l´autocar no va poder parar i va fer una massacre. Aquest fet va trascendir en altres orquestres i amb to simpàtic i a la vegada irònic, quan es veien pasturar ànecs deien: Compte, “Els Montgrins”.
Sóc curiosa i pregunto si els Montgrins tenen fans que els segueixen en les actuacions o bé és simplement la gent del poble on toquen les que els escolta.
--Podriem dir que de les dues maneres; els del poble que s´ha anat a tocar i els balladors que ja fa molts anys que ens coneixen i segueixen la solera de la cobla en tots els aplecs i concerts. Tenim fans que hem vist com els sortien els cabells blancs.
L´Eduard Font se sent orgullós de la cobla els Montgrins, va ser la primera Cobla-Orquestra que va poder celebrar el primer centenari. Personalment va tenir el goig de rebre, de mans del senyor Miquel Coll i Alentorn, la placa de la Creu de Sant Jordi que la Generalitat els va concedir per aquest esdeveniment. També l´any 1993 els va ser atorgat el guardó de Premi Nacional de Música, de mans de l’aleshores president Jordi Pujol. Li desitjo que no sigui l´últim i amb una apretada de mà acabem la xerrada.
Camí de tornada cap a casa, ja que avui he fet una petita excursió, vaig donant ullades al paisatge, cosa que em permet gaudir de la típica terra baixempordanesa amb algun dels seus encants. De vegades he hagut fins i tot de parar-me i contemplar el captivador espectacle que ofereix. En aquests moments, al camp del costat mateix del camí o carretera, va feinejant un pagès amb el seu tractor, poc a poc remou la terra amb l´aixada mecànica, fent solcs al camp, petites profunditats o canals per deixar-ho a punt de la sembra. La cosa no tindria res de particular si no fos per la companyia que el segueix, un reguitzell de garces reials. Una au de tamany mitjà, completament blanca, un coll estilitzat en forma d´essa allargada, un bec perllongat per picotejar i un plomall al cap que li acaba de donar el toc de l´elegància; veure´n un grup et fa girar els ulls per admirar-les. És una de les aus més tocades pels pinzells dels pintors. Un gran estol van seguint el vehicle, parsimonioses, com el qualificatiu del nom, i tot caminant al seu darrere van picotejant i alimentant-se dels cuquets o paràsits danyins per a les collites que el tractor, en remoure la terra, fa sortir. Són molt estimades pels pagesos, els són de gran ajuda ja que en alimentar-se netegen els camps i a la vegada els adoben amb els seus excrements, un circuït totalment ecològic. “Tu em facilites l´aliment, jo t´adobo el camp” i tothom content, i no diem res de la imatge que ofereix el quadre. Plasmar-ho en paper o pel·lícula és una dèria dels afecsionats a la fotografia o reportatges. El color marró de la terra i el contrast immaculat del blanc de les plomes li dónen la plasticitat adequada. Regals de la natura, evidentment.
Aprofitar el temps fent coses que t´agraden val la pena, gaudeixes el doble dels moments. Aquest és el tercer any que dedico unes hores a fer classes de narrativa, de Despertar literari, a un grupet de nenes; és regraciant, sembla mentida que només donant una petita empenta a la seva fantasia aconsegueixin treure´n alguns escrits singulars, i dient la veritat, de prou qualitat literària si tenim en compte les seves edats, que oscil·len entre els set i els tretze anys.
Els Estels de Calella, així és com jo les anomeno, perquè és des de Calella la seva eixida. Aquest any, el lloc on les faig és un privilegi, un regal dels amos de l´hotel La Torre, de Calella. Una carpa que hi ha en una de les terrasses de l´hotel, a pocs metres del mar, és l´escenari o l´aula de les classes. La remor de les onades de fons, les garlandes que el reflex del sol forma damunt l´aigua, i el vol de les gavines planejant sobre les ones, els provoca i afavoreix la inventiva, s’hi barreja la fantasia i aleshores la creativitat està a punt
En preguntar-li a la Paula Garcés, que m´expliqui com viu les classes em contesta que veu la manera per aprendre a escriure les coses des d’un punt de vista bonic.
--Per a mi, afegeix la Marta Lloveras, ha estat en Josep Pla qui hi ha tingut quelcom a veure en aquestes classes. Ell, en aquest mateix paratge, de petit, també hi escrivia.
La Mariona Morilla, creu que en aquests tres anys de seguir les classes pot i sap expressar millor el que sent, diu que se li ha despertat la creativitat i que gaudeix fent-ho.
--Jo, vaig venir per curiositat, i com que em van agradar, m´hi he quedat --especifica la Maria del Mar Bosch.
Totes, veig que prenen a Josep Pla com a model, així ho diu la Lídia Martinez, encara que creu que mai escriurà com ell, ho veu com impossible; però jo l´encoratjo a seguir endavant, mai se sap fins on pot arribar el ser humà, tot és proposar-s´ho.
La Cristina Ros afegeix que ella no podia venir perquè tenia ocupat tot el dia, però que ho ha pogut arreglar i ara està contenta de poder escriure.
--A mi --diu la Cristina Olivé-- em sorprèn haver après a veure les coses a través dels cinc sentits: com ho veiem, olorem, sentim, palpem i, fins i tot, com ho assaborim.
Només em queda la més petita, l´Ada Maria Almazan, només te set anys, però escriu amb unes ganes que fa goig de veure-la. Diu que ha après a escriure coses maques.
He estat rumiant la manera de mostrar una mica les seves dots literàries i a la fi he cregut que unes ratlles del racó que més els agrada de Calella podria ser significatiu.
“La Perola és un dels punts més emblemàtics de Calella, el pessebre que s´hi monta per Nadal és molt singular i original, les seves figures de ceràmica són espectaculars pel tamany, sembla que els puguis parlar, encara que són figures...”
Paula Garcés i Martinez (12 anys)
“A la platgeta, a l´hivern, m´hi assec a la sorra i l´aire salat m´humiteija la cara i em transporta a records que vénen de lluny; m´imagino converses dels meus pares, avis, besavis... Que podrien tenir aquesta mateixa conversa, fins i tot algun segle enrere...”
Marta Lloveras i Aubets (11 anys)
“Tires amunt i trobes, espero que per sempre tal i com està, el carrer Bofill Codina. Els vespres d´estiu s´hi està fresc i normalment hi pots veure parelles agafades de la mà. A cada petjada, les lloses del seu empedrat, fosques i clares, et fan remuntar al passat...”
Mariona Morilla i Bigas (11 anys)
“La platja del Port Bo, a l´estiu, és replena de barques però la més estimable és una vela llatina, La Santa Espina; ancorada davant la plaça és un dels distintius del nostre poble, juntament amb les havaneres i el cremat...”
Maria del Mar Bosch i Jofra (13 anys)
“El nostre carrer la Gravina és especial, sobretot per a mi, només de passar-hi pots sentir l´efecte que provoca la tramuntana sobre el mar, gaudir-ne i a la vegada sentir com t´amara la pell...”
Lídia Martinez i Sánchez (11 anys)
“És un bon record el que s´emporta la gent de la passarel·la de la platja, durant el dia esguardant el mar, a la nit escoltant la remor de les ones i, alguns, fins i tot, s´esperen per veure quan arriba l´alba...”
Cristina Ros i Marull (11 anys)
“He vist moltes flors i he sentit la pluja, tenia les mans molles i a la boca m´hi ha caigut una gota; tenia gust de pluja...”
Ada Maria i Almazan (7 anys)
No sé si seguiran escrivint en passar el temps, però avui em sento orgullosa de cadascuna d´elles. Demà és l´últim dia de classe d´aquest estiu, farem l´acomiadament i a esperar fins l´any que ve. Gaudeixo tant fent aquestes classes que em sap greu cada any quan s´acosta la tardor i arriba l´hora dels adéus.
En els seus escrits reflecteixen clarament les arrels del poble, i en els anys venidors seran com a petits documentals, ara elles no els hi donen la importància que jo crec que tenen, però els hi guardo els treballs i el dia que es casin o quan siguin conscients dels escrits els hi retornaré.