Els serveis metereològics han avisat, l´huracà Duflex, el tercer de la temporada, s´està apropant ràpid i infaust, tothom s´esperava i desitjava que cambies el rumb però, no, de cop ha girat cap a Mèxic, cap a la península de Yucatan. Després de provocar i fer calamitats s´ha tornat a endintsar al mar, per ràpidament tornar a girar cap a la part oest de la península de Yucatan, l´aigua l´ha revifat, envigorit, i la velocitat que porta s´espera que arribi prop dels doscents quilòmetres per hora. Serà demolidor.
--Rápido, rápido! No se me duerman ustedes
¿Doce! En esta pequeña "guaua" caben doce-un dels policies mexicans fa pujar amb presses al petit grup de persones que es troben a la porta de l´hotel amb les maletes.
En silenci i rapidesa tots pugen dalt. Cinc parelles i dues noies formen el grup, cap d´ells es coneix però s´acomoden i s´ajuden com intuïnt que formaran una família. L´autocar s´allunya cap al sud. Tots es miren la platja, aquella visió aturquesada, paradisíaca, ha desaparegut, donant pas a un fortissim oleatge, encrespat, amenaçador i grisós, reflexe del núvols que té a sobre, les onades cada vegada són més atrevides, Les copes de les palmeres semblen adorar a la mare terra, ajupint-se quasi fins a ella, el vent les té dominades i semblen voler fugir però no poden, protesten, aferrades a unes arrels que les subjecten i cruixeixen a cada embestida, les fortes ràfagues ofeguen els seus crits. Les aus, lliures, han fugit totes i cada vegada hi ha menys presència de vida en aquest fantasmagòric lloc.
Tot el grup desorientat en un país desconegut, no saben ni on són ni ahón van. Una palmera, que ha sucumbit a les forces de la naturalesa acaba de barrar-los el pas, el cotxe ha parat.
--Donde carajo nos encontramos, compadre! Amb veu cridant li pregunta al xofer el policia que el guia.
--En aquel pueblecito
--Qué pueblecito! - El policia intenta reconeixer el lloc a través del parabrises que s´ha tornat en una veritable cascada -ah! Ya sé! Vira a la derecha, en la esquina hay el deportivo de la escuela.
Tot el grup s´ha adonat que en les cases del poblet no hi ha ningú, ni un rastre de vida, ni una ànima vivent, desèrtic, esfereidor.
El cotxe, com pot para davant d´una mena de magatzem.
--Andelé! Rápidos! --els han fet baixar del petit cotxe i amb un tronc que hi ha repenjat a la pared, que deu servir de tamboret, entre els dos homes a cops obren la porta i els fan entrar.
Xops, angoixats i confusos tots obeeixen aquelles úniques ordres, amb el bràmul de l´huracà per fons.
Unes fustes en forma de creu taponen les finestres i les escletxes que han format permeten passar el vent provocant una fressa aterradora.
--Al final hay unos lavabos y acostumbran a haber unas botellas de agua. Por la noche les traeremos comida y ahora atranquen la puerta con el armario cuando nos marchemos. ¿Que Dios nos proteja¿-- i persignant-se marxen ràpids el policia i el xofer.
Tots es miren i ningú diu res, enmudits, silenci total per part de tothom, però el monstre es fa sentir fora i també a través de les fustes que travessa.
No hi ha llum, però les dues finestres, enclavades, permeten passar una minsa llum fosca i tenebrosa de les dotze del migdia. Algun sanglot comença a sentir-se acompanyat de paraules de confort. Als cinc minuts la foscor ja no és tanta, els ulls s´han acostumat a la penombra.
Sense que ningú doni cap ordre tots han anat cap a l´entrada i recullen les maletes que s´estan mullant a través de l´espai, que en estar trencada la porta, no ajusta bé. Sense cap experiència en aquests afers tothom espera que algú parli, però els cops i la fúria del vent tallen els comentaris.
--Bé, jo sóc el Josep i ella la Mònica. Fa cinc dies que ens hem casat i estem en plena lluna de mel-s´entreveu la intenció de posar una mica de calor, però és tan minsa l´empenta que la resposta queda en silenci.
Només un parell de minuts tarda en sentir-se una altra veu.
--Jo, sóc la Carme i ella la meva germana Mercè, hem vingut a parar aquí en busca de pau, cada una des de diferent país hem fet l´esforç per poder retrobant-se després d´una separació forçosa. Ahir vem arribar a Cancún a un hotel de quatre estrelles i avui estem aquí, no sé on estem, ni les estrelles del lloc, on suposo passarem la nit.
També si veu la intenció de trencar la gelor del grup. Silenci altra vegada.
Al cap d´uns minuts.
--Abran! Abran por favooor! -uns crits i grans cops se senten a la porta, amb unes veus suplicants.
Ràpids retiren l´armari de la porta i com si els espenyessin, a troncs i barranques entren una parella completament xopa i aleshores, els tres homes, amb treballs logren tornar a fermar la porta.
La recent arribada, no para de plorar i l´home que ha entrat amb ella li diu despectivament.
--Que carajo! No me llores ahora! Haberlo pensado antes. No haber ido donde no tenias que ir! Ahora estariamos en mejores condiciones, todo el personal está en la colina! Aquí el mar puede llevársenos en cualquier momento! Desgraciada! I yo, loco!
Tots han quedat cor glaçats en sentir les paraules del mexicà i han tornat aquedar muts, als minuts els plors d´alguna fèmina ja es fa sentir, sense cohibicions.
La Carme s´acosta a la Mercè que asseguda a terra somiqueija.
--Mira Mercè, crec que després de tot el que has passat-l´abraça-- si ha arribat la nostra hora, me n´alegro que ho fem juntes-la besa.
Per la conversa el grup s´assabenta que la guerra de Bosnia les va separar, la Mercè estava casada amb un bosni i després de molts i molts sofriments i tortures va quedar vidua. Havia decidit, intentar, oblidar el passat esborronador. La Carme, li havia pagat tot el viatge i volia abans de començar una nova vida a Barcelona que gaudís d´uns dies diferents, i ho havia lograt, eren diferents.
--Jo sóc el Fermí i ella la Núria, estem cel.lebrant les nostres noces d´argent. Tenim un petit negoci en un poblet, de Tarragona, el qual tot l´any ens obliga a donar el doscents per cent de nosaltres i hem decidit després de molts any, de somniar-ho, venir a descansar i no pensar en problemas. Ja veig que no ho lograrem.
--Doncs nosaltres som El Ricard i la Marta, tenim bastant mal rotllo, hem vingut per veure si ens arreglem o cadascú va al seu aire. Potser no tindrem ni ocasió d´intentar-ho. No crec que marxem contents.
La Marta li dóna una mirada recriminativa, com retreient-li que davant de la gent no era el millor modo d´arreglar les coses.
Tots es miren com integrant-se al grup, cada història resulta ben diferent.
--Pués aquí está Lupita, para servirles
--I yo hasta ayer su marido Enrique. Sufriendo por encontrarla, por aquí y por allà, para que no le pase nada y me la encuentro con un desgraciado. Puta! Mas que puta! Así te llevara el huracán!-i es posa a donar cops a la pared amb el puny. Ningú s´atreveix a dir ni fer res.
Es trenca el silenci.
--Jo sóc l´Àngel i ella la Maria, després de molts anys d´haver-nos de conformar per fer les vacances per separat per qüestions de feina, aquest any, hem lograt disfrutar-les junts, oi Maria?
Abans que la noia contesti.
--El mateix cas que nosaltres, som el Sebastià i l´Olga i també la feina ens ha separat les vacances molts anys, fa tres dies que les fem plegats, fins quant
Déu dirà.
L´Enrique, es presenta, sheriff de la policia del poble de Mèrida, una petita ciutat però cosmopolita, coneguda internacionalment pel seu turisme. En aquests moments l´home se sent molt malament, a part del seu problema personal, sap que ha actuat amb negligència en un moment en que el poble el necesita, els ha deixat sols, de les seves ordres depent la seguretat del poble i ell ho ha deixat tot per buscar i rebuscar la "seva Lupita". No s´ho perdonarà mai. Potser per sentir-se millor intenta fer alguna cosa útil.
Mira al seu voltant i veu una gent atemorizada i incapaz de fer res, al menys de moment. Es treu la lot de la butxaca i il.lumina el lloc on es troben. Unes pareds ròniques i despintades, amb una olor d´humitat penetrant, uns matalassos de fer gimnasia mig trencats, papers per terra que volegen al so del fort vent que els visita i al capdevall dues portes indicant els lavabos d´home i dona, al costat mateix una taula amb un pac de deu ampolles d´aigua envasada. El seu pensament vola i calcula rapidament que en falten quatre.
Amb el característic parlar mexicà, símpatic en un altre moment, l´Enrique els diu.
--Amigooos!, esto pasará en unas horas, no se me emocionen
, andelé! Ahora hay que prepararse para pasar lo mejor posible la noche que se nos viene encima.
--Dijeron que nos traerian comida
--diu la Mònica amb un fil de veu.
--Comadre!, aquí no podrá llegar nadie hasta que este demonio se largue -l´Enrique sap que ell és l´única persona que pot posar ordre i ànims en aquell grup i acostumat d´altres vegades es posa sèrio del tot.
--Colchones tenemos para todos, el gimnasio acoge a unos cincuenta niños. Cada cual que coja uno y se situe lejos de la puerta y de las ventanas. Tenemos sítio suficiente, lo peor es el agua, tendremos que compartirla. En los lavabos he visto unos vasos de plástico, beberemos un vaso cada uno según veamos la necesidad y luego a esperar, mañana puede haber pasado todo.
Tots veuen encertats els raonaments de l´Enrique i poc a poc segueixen amb ordre les sugerències.
La Lupita s´ha posat al racó més llunyà del grup, no parla, se sent avergonyida. La resta s´han anat col.locant a continuació, meitat a un costat de pared i meitat a l´altre, lluny de la porta bloquejada i de les finestres que permeten entrar a l´aigua de la pluja enfurismada, formant un toll al terra.
Ell, l´Enrique, en comptes d´ajeures al matalàs s´hi asseu, es repenja a la pared i es mira al grup, un a un, com volent entrar en els seus pensaments.
El Josep té abraçada a la Mònica, estirada al seu costat damunt del matalàs, ell li va fent petonets al front i xiu-xiueja a la seva orella paraules que l´Enrique ni sent prou bé, ni n´entén l´idioma. L´home, sent env
eja.
Tots parlen entre ells amb català, l´Enrique només pot deduïr el que diuen, no ho entén però es pot suposar.
En Ricard, assegut al matalàs repenjat a la pared està pensatiu i preocupat, amb els dits repica sobre el seu genoll amb insistència qualsevol melodia per a ell mateix. L´Enrique, veu que la Marta, la seva dona, li parla però ell com si no sentís res, no li en fa cas.
--"éste está igual que yo, pero no le veo cara de putita a la rubia" -el mexicà va mirant-se´ls a tots i fent les seves conjetures. "los flaquitos parece que son los que lo tienen mejor amañado". L´Àngel i el Sebastià, drets, parlen des de fa una estona i les dones escolten i callan.
--Olga, no tens sed? Pregunta la Maria, esperant un si per resposta.
--Sí, però no m´atreveixo a dir res. Has vist els gots? Estan brutissimss! -contesta fluixet l´Olga amb cara de fàstic.
--Àngel, tenim sed, què fem?
--Oye Enrique! como organizamos lo del agua?
--La tarde y la noche se nos presentan largas, yo esperaria a empezar. Una vez sitiados por un terremoto, nos bebimos el agua sin contar con el tiempo y cuando nos rescataron llevábamos cinco horas sin agua. Lo pasamos mal. Mejor esperar.
L´Olga y la Maria, sense demostrar el sentiment que els aflora al ulls callen y juntes s´estiren al matalàs.
La Núria ha estat l´última de posar-se damunt del matalàs, li costa, l´artrosis ultimament li està jugant males passades. Està incòmoda, no hi ha coixí i el cap li penja enrera, el Fermí se n´adona i agafa una bossa que porten a part de la maleta i li posa sota el cap.
--Va bé així? -amb tendresa li ha posat com a coixí.
--Gràcies Fermí. Fins quan et sembla que pot durar això? -li pregunta
--Ni aquest bon home del país ho deu saber això. No pateixis aquí no estem malament.
L´Enrique també observa a la parella de les noces d´argent.
--"Después de veinticinco años aún hay gente que se comporte así? Parece imposible" -l´enveja torna a fer acte de presència i l´acata prement fortament el puny.
--Aigua! Aigua! Ens està entrant aigua. Els matalassos s´estan xopant! Fermí que farem ara! Déu meu
Tots s´acaben d´adonar a través de les escletxes de les fustes que el carrer és un riu, i el soroll, no saben si del mar o del vent és cada cop més esgarrifós i horripilant.
Tots s´han aixecat drets de cop.
L´Enrique els diu.
--Andelé! Hay que poner todas las maletas detrás de la puerta, reforzar la puerta a más del armario. Andelé, todos contra la pared de los lavabos.
L´aigua ja els arriba als tormells. El soroll continua bramant fort. Ja és nit del tot. L´Enrique, comença a resar el Parenostre en veu alta i tots junts, com un cor, el segueixen sense rumiar si fa anys que no ho fan. Es veuen la mort molt propera.
La nit ha estat la pitjor prova que mai ningú del grup ha passat, inclòs l´Enrique. No saben l´hora que és, però sembla que l´alba vulgui apuntar. La enfurismada remor no és tan forta. L´aigua que tota la nit els ha estat humitejant fins la pantorrilla, ara ja es troba per sota el tormell.
El vent és fort, però no huracanat. Han obert la porta. Els ulls els presenten un paisatge, desolador; palmeres arrencades, fils elèctrics per terra, cases mig ensorrades
--Hemos estado de suerte! El gimnasio está construido de hace dos años. Nos ha salvado la vida.
L´experiència ha estat quasi apocalíptica. Surten poc a poc. Al lluny es veu un cotxe de policia que revisa el panorama i vigila si hi ha alguna víctima, l´Enrique toca un xiulet.
Una hora triga un helicòpter en emportar-se´ls, les carreteres han quedat inservibles per temps. El Ricard i la Marta abraçats fortament són els primers de pujar, la seva mirada és esperançadora, les altres parelles els segueixen feliços també.
La Lupita es gira amb mirada de súplica cap a l´Enrique, li anava a dir-li alguna cosa
--Andelé! A mí ni te acerques!
