Vivències d’Infermeres (I). Senyora Marina
He llegit molts llibres d’infermeria, però un anecdotari encoixinan-t’hi la historia no tants. Aquestes que explicaré són verídiques, algunes ja fa un temps, fins i tot potser semblaran obsoletes als ulls del segle XXI, totes són del segle XX, però la base sempre serà la mateixa, el tarannà humà no canvia, les modes i els instruments si, és per això que m’he decidit de plasmar algunes d’elles, ara, jo ja estic jubilada, m’ho puc permetre..
Intentaré fer-ne un petit recull per demostrar que la responsabilitat no està renyida amb l´humor, més aviat humanitza més la feina. És com una escala de valors, cada infermera ha de donar al malalt el seu punt de ; professionalitat, amabilitat, generositat, sensibilitat i també el seu toc d´humor. L’amargura no pot entrar dins d’aquesta escala.
Encara que sé que a algú no li sabria greu que sortís el seu nom, per respecte a d’altres en faré omissió, així com dels llocs, explicaré el pecat però no el pecador, ni el seu entorn.
La Marina, una senyora que no era una malalta per operar sinó una malalta ingressada per observació, l’hi havien de fer unes proves i els doctors van aconsellar l’ ingrés per poder fer-les totes seguides, en benefici de la senyora, aquesta era molt escrupolosa de les que s’afectava al més petit detall.
Va ingressar a l’habitació, però com que fins a la tarda no l’hi havien de fer cap prova la família l’ha van deixar sola.
Es trobava compartint habitació amb un altra senyora en estat molt greu. Quan només portava allà unes dues hores, la pobra senyora del seu costat es va morir. Les infermeres de la planta amb molt de tacte, comprenent el malestar de la Marina, l’hi van posar un paravent que la separés, que al menys no hagués de veure l’altre llit i no l’afectés mentre no vinguessin a emportar-se-la
Encara no era hora de visita, la Marina es trobava sola, sense cap acompanyant, la pobra s’ho estava passant molt malament.
Continuava passant el temps no venia ningú, i el seu estat era cada vegada, més histèric, “tinc al costat una dona morta!”
De cop, es van sentir les roderes d’una llitera que s’acostava, el pensament va ser ràpid, “ara l’ha venen a buscar”, aquesta idea l’ha tenia, esgarrifada, obsessionada, sense pensar-s’ho gens va agafar la gira del llençol i es va tapar la cara, no volia veure a la morta, després no dormiria a la nit.
Els grinyols de les rodes van parar davant mateix de la seva porta.
Els camillers, silenciosos, només entrar van veure el paravent que separava els dos llits i en el primer d’ells el d’un persona amb el cap tapat. Cosa usual a fer amb els difunts.
--Tu agafa-la pels peus jo l’agafaré per les espatlles.
--Un, dos i tres ! Aupaaa...
Reina Santíssima ! Quin esglai per tothom! Tan pels camillers com per la Marina, ella en fracció de segons ja va entendre l’equivocació i l’espant li va fer fer un fortíssim crit. Acostumats a aquests afers amb tranquil·litat, els nois pensaven que agafaven un cos sense vida, però en veure que el mort se’ls bellugava i xisclava, instintivament, la van deixar anar de cop altra vegada sobre el llit, amb l’esforç van tirar a terra el paravent que aleshores mostrava a la pobra senyora del costat.
Els crits van alertar a les infermeres de la planta, que van acudir ràpides, però que de moment no sabien que havia passat, van poder observar l’habitació tota desordenada, la malalta de davant la porta amb uns ulls esgarrifats i plorant, els camillers també ploraven però era de tant riure, no es podien aguantar, i la pobre difunta, impassible i indiferent, era la única que no deia res.
