Viatge a la terra dels , Amish. Philadelphia. (1999)
El patchwork, paraula anglesa que tradüit al català vol dir treball amb retalls, no fa gaire temps que s´ha difós com a manualitat aquí a casa nostra, però les nostres àvies, anys enrera ja apedaçaven la roba. Un dels motius del Patchwork són els pedaços, i equivaleix a fer el mateix punt que feien elles però adornant-lo i complicant-lo, fent-lo més difícil, per veure i descobrir després que s´ha creat una peça bonica. En diferents punts del món al igual que els amish a Pennsylvania ja fa molts anys que ho fan.
Ja qui es farà la pregunta de qui són els amish i ón es troben, bé podria ser que si no s´hagués filmat la pel.lícula ÚNICO TESTIGO i el protagonista no hagués estat en Harrison Ford, tampoc molts de nosaltres ho sabriem. Cinematogràficament va ser una manera molt hàbil d´introduïr-nos al seu món, jo mateixa degut a ella me´n vaig interessar i en assaventar-me´n, que la Rosario Casanovas, professora de Patchwork de Sant Feliu de Boada, Baix Empordà, organitzava un viatge per anar a Pennsylvania, on hi viu una numerosa comunitat d´amish, m´hi vaig apuntar. Era una bona ocasió de poder fer un reportatge sobre el Patchwork i els Amish, i poder difóndre´l per mitjà de
L´endemà, recent arribada, em disposo a fer una petita descripció del Patchwork i de la manera singular de ser d´aquesta gent. El motiu del viatge era veure els treballs i endinzar-me en el seu món. Reconec el meu privilegi de poder unir-me com una més al grup. Jo no he fet mai Patchwork i viure uns dies en aquest ambient m´ha permés captar totalment l´atmòsfera i així poder explicar i il.lustrar, tot barrejant, el tarannà de la gent afeccionada a aquesta labor amb l´igual que la manera de viure dels amish. Hi ha creences que ells en són els creadors. No és veritat, no són els únics que s´hi dediquen, encara que és una comunitat que hi treballa molt i les teles d´aquells indrets són apreciades arreu del món per la seva varietat, qualitat i textura que ofereixen.LA PROA DEL BAIX EMPORDÀ.
En arribar a l´aeroport de Philadèlphia, vàrem llogar dues furgonetes, anàvem set a cada una d´elles més l´Oscar, un homenet de deu anys, que ens va amenitzar el viatge i fent-nos somriure més d´una vegada; (ens haviem d´aprendre el “santo i seña” del dia; ens abordava el “guarda de seguretat de Clinton”; ens tirava les fotografies, i,ens va treure de més d´un embolic amb l´idioma, ell el parla perfectament…) en fí va ser la nota de color del viatge.
Bé, ens vem allotjar en una caseta d´una senyora amish,la Mery, constava de planta baixa i pis, es podia veure a cada finestra una espelma encesa, encara que elèctrica, donant-li un aire acollidor a l´ambient. Aquest costum el vem veure repetit per tot l´estat de Pennsylvania i les seves rodalies, no és específica dels amish, en ser un senyal d´acolliment es veu que també la practiquen totes les gents de bona voluntat.
La Mery, és una àvia amish encantadora, en ser soltera i gran la comunitat li ha permès l´excepció d´allotjar estudiants i algun grup com ara nosaltres. A les habitacions teniem bany i llum elèctrica però a la resta de la casa no. Al menjador, on esmorzavem, la llum venia d´una petita finestra i d´un “Petromax”, al mig de la taula, que la Mery posava abans de menjar i que el mantenia a base de manxades, recordo haver-ho vist de petita, durant la postguerra.
Al menjador, sentats sobre una cadireta petita al costat d´un balancí, una parella d’ amish de drap, ens va sorprendre a totes veure que no tenien cara, bé, cara si en tenien, però sense faccions, el seu lloc l´ocupava una roba blanca i llisa, no permeten que se´ls retrati ni tan sols volen veure´s reflectits en unes nines.
Repenjat a la paret, un armari antic ple de peces de vidre i porcel.lana fina, de la mateixa època que els mobles, una preciositat. Davant la finestra que donava al carrer, una tauleta amb un cobertor de puntes de ganxet i al seu damunt una col.lecció de sucreres de vidre finament tallades. Per a les que ens agraden aquestes coses va ser un plaer visual, com quan visites un museu.
Trobavem la taula parada amb molt de gust i pulcritut. Pels matins cada dia l´ajudava una noia jove i bonica que es deia Linda, servia i ens somreia dolçament, llàstima no poder-la retratar ja que era amish. L´esmorzar es componia d´un petit bol amb diferents tipus de fruites amb almíbar, algunes d´inusuals per a nosaltres i confitures d´allò més el.laborades, pastissos dolços de tota mena; de poma, grosella, gers… i també de salats, de formatge, de carabassons, de truites… Tan sumament exquisit tot, que de bon matí ens deleitava el paladar, tret del del cafè, els americans no en saben fer. La Mery ens oferia una mena “d´aigua-xirri” calenta, que és el succedani que tenen. Això sí, no podiem començar sense abans resar, la Mery i la Linda al cap de la taula i en un anglès barrejat d´algun mot d´alemany, que és el que ells parlen, resava
una oració, que nosaltres finàvem amb un amén. En acabar-se l´àpat, el primer dia li vem cantar una cançó, des d´aleshores va ser un precedent, cada dia buscant-ne una que sapiguéssim totes, i no era fàcil, el grup era compost per: tres madrilenyes, dues gallegues, una càntabra, una alicantina, set catalanes i un catalanet, el nostre intérpret i com deia abans no era fàcil, les cançons religioses apreses en la infància ens van salvar i fins i tot els “Clavelitos” un dia van sortir, el resultat; agradable, plàcit i satisfactori. La felicitat que vèiem en el rostre de la Mery valia la pena, ells no tenen ni ràdio, ni televisió, ni cinema, vem deduïr que les nostres cançons eren un espectacle per a elles, i nosaltres a la vegada practicàvem un fet inusual, trencar esquemes acostuma a ser sempre positiu. Sortiem al carrer amb tota l´energia necessaria per trotar tot el dia, fins que a la nit tornàvem mortes de caminar i d´intentar entendre i fer-nos entendre. Només tres sabien bé l´anglès, la resta era del nivell “joTarzán, tu Chita”.
El primer dia, el nostre passeig va consistir en anar al Museu dels Amish, allà ens vem enterar dels costums i orígens. Són un grup religiós descendents dels anabaptistes, branca protestant que va sorgir en el segle XVI rebelant-se contra l´església “oficial”. Predicaven la separació “d´Estat i Església” i el bateig ja d´adults, van ser perseguits i ejecutats durant dos segles. Es van dividir, els uns van establir-se a Holanda i Suïssa menonites (Mennon Simón) el seu fundador, i altres per Jakob Amman formant-ne una altra branca els amish. Avui viuen en 22 estats d´E.E.U.U. i a Ontario (Canadà). Un 70% dels amish viuen entre Ohio, Indiana, i Pennsylvania, encara que totes dues predominan a l´estat de Pennsylvania, van arribar a Amèrica allà pels segles XVII i XVIII.
L´”Ordnung” o regles dels amish és oral, el qual permet diverses interpretacions. Parlen tres llengües: alemany antich(per resar), “Pennsylvania Dutch” entre ells dialecte alemany amb paraules angleses i l´anglès. Es caracteritzen per les seves creences cristianes d´una gran rigidesa moral i costums molt austeres.
Les diferències principal són:
El vestir: Hi ha variacions entre els diferents grups però normalment les dones porten caperutxes d´organdí blanques que en sobreposen un altre de negre quan surten al carrer. El vestit és obert per davant, de roba llisa de colors blau, verd, morat, lila… o negre per sortir, sempre el mateix estil i llarg, el tanquen amb agulles d´imperdible(els botons poden ser ostentosos) i porten un davantal blanc o negre. No es tallen mai el cabell, que porten recollit en trenes o monyo. No porten tampoc cap tipus de joies.
Els homes, porten barret negre per sortir i de palla per treballar, la camisa de diferents colors, els pantalons subjectats sempre per tirants, mai cinturó, i no porten bigoti, l´ús aquests dos últims detalls deguts a que recorden els militars d´Europa que els torturaven.
Els amish, van a l´escola fins als catorce anys, no ho fan en els centres estatals o privats dels Estats Units, tenen els seus propis.
La cartera en que hi porten els llibres és feta per ells de fusta o cartró a l´estil del “sanatxo” que aquí també es portava, per anar a l´escola pels anys quaranta/cinquanta. El professorat, singular, noies ben preparades de la mateixa comunitat exerceixen com a tal fins que es casen. La finalitat de l´educació és que un noi quan acabi l´etapa escolar sàpiga dur i fer els comptes domèstics i portar una granja; saber munyir una vaca, cuidar del ramat, bricolaix domèstic, plantar cereals i recolectar-los…en fi tot els tripijocs necessaris per dur a terme els seus propòsits i tirar endavant una família. No fan el servei militar, però sí treballs socials. Havien tingut sèrios problemes amb les autoritats anys enrere però avui en dia, com dic abans, ja normalitzat. Es casen lliurament amb la persona que escollida i gaudeixen per les seves costums d´un bon ambient familiar.
No utiltzen electricitat en les cases, però sí gas per les neveres o cuines, llums de querosé, etc. No tenen ràdio ni televisió, pocs tenen tenen telèfon i si en tenen és fora de la casa. No és que estiguin en contra del progrés, els més tradicionals no tenen automòbils però poden pujar-hi, ells es desplacen en carrets tirats per cavalls, anomenats “Bugguies”. Una de les coses que diferèncien les seves granges de les demés és la mancança dels fils de l´electricitat entrant a la casa, però irònicament i en contrast el seu paissatge es troba travessat per quantitat de torres de ferro gegants distribuint-la. Si et concentres i mires la terra aprecies i veus l´amplitud dels camps, aquí els minifundis fan que tot el que ens allarga la vista estigui quartejat la majoria de vegades, allà veus la granja i a tot al seu voltant la terra cultivada, aquesta no té costures, en tot cas els cultius fan dibuixos, ondulacions d´uns 10 o 20 metres de diferents colors de verds o bé alternant-los de la terra recent llaurada. Aquesta visió relaxa.
Respecten molt la natura. Curiosament es pot veure, en les seves cases o granges, petites casetes de fusta penjades dels arbres o plantades sobre una estaca, com a menjadores pels ocells, n´hi ha una gran varietat i són decoratives, fins i tot alguna vegada vem poder veure que la casa, la bústia i les menjadores per les aus eren idèntiques, a diferent escala, clar, als nostres ulls un fet molt singular.
Tot anant seguint el nostre itinerari per aquelles terres, ens vem trobar amb tot un seguit de ponts com els de la famosa pel.licula LOS PUENTES DE MADISSON, i es clar, no podia mancar al nostre àlbum de records aquesta fotografia, encara que sense el Clint Eastwood. La nota simpàtica va ser en llegir el rètol que s´hi trobava en tots ells, anunciant el càstig si es destruien o es cremaven, amb data del segle passat. Imagino que curosament es conserven i restauren per poder mantenir totalment la idèntica visió de quan es van constrüir. Els americans en no tenir gaire història, se senten força motivats a conservar els pocs vestigis i empremtes que tenen del seu passat, i aquests ponts en són un cas.
Els mennonites, l´altre grup, són més oberts a la modernització i ja se´n poden veure usant tractors, cotxe… la indumentària no és tan rígida, així com en els amish els colors dels vestits de les dones són foscos i freds, com negres els pantalons dels homes, els mennonites porten roba moderna, florejada i de colors i en comptes de la típica caputxa d´organdí lligada amb unes cintes, elles ja només porten un gorret rodó del mateix teixit. També en els primers hi ha l´absència total dels botons, aquesta només es veu en els nens, ja d´adultes només s´agafen la roba amb agulles per no fer cap ostentació, no porten aliança al dit perquè ho creuen un luxe, la diferència d´un amish solter a un casat és la barba, en desposar-se se la deixen crèixer i aquest fet mostra el nou estat, els avis en porten de llargues, blanques i respetables.
Quan una parella es casa se´ls acostuma a construïr entre tots la seva vivenda, es tria un dia i…som-hi! O bé passen a ocupar la dels pares i se´n construeix un anexe per ells, encara que a les hores dels àpats es reuneixin, però cadascú té la seva vivenda independent, si es dóna el cas de la tercera generació es torna a construïr un altre anexe per l´àvia i així viuen separats però a la vegada junts.
Els desplaçaments dels amish com deia abans acostumen a ser amb els seus carrets típics, molt tancats, si no els mires de front no els aconsegueixes ni tan sols veure´ls, intenten passar el més desapercebuts possible, si no és necessari no es mostren massa en públic. El jovent, en rares ocasions, a vegades van amb un tipus de patinet-bicicleta, jo he tingut la sort de topar-me amb una d´elles i així poder mostrar-ho en aquesta foto encara que sigui d´esquena.
L´economia dels amishes basa quasi totalment en la ramaderia i l´agricultura. Les dones sobresurten per la seva dedicació als “quilts” de Patchwork. En fan d´una gran perfecció i bellesa i la fama ja ha traspassat fins i tot el continent. Els “quilts”, són edredons a base de trocets roba, de diferents colors i dibuixos, cosits a mà o a màquina, d´aquest últim estil en dependrà el preu ja que les hores en fer-ho varien en gran quantitat,i ja se sap el treball manual, l´artesania, té una atracció i un preu sempre. També se´n poden fer tapiços, avui en dia hi ha persones que de les seves mans en surten veritables obres d´art, són evidentment artistes. Hi ha peces amb rombs completament matisades i la difuminació està feta per trocets petits de teles de diferents colors. La Rosario m´ha posat una mica al corrent sobre el tema; simplicitat, usen només teixits de colors de la paleta amish que provenen de les robes usades antigament, sentit de la proporció , són bastant perfeccionistes, les cantonades mai són cosides en diagonal sinó rectes, utilitzen blocs característics segons les comunitats i en alguns casos únics com el “diamond” o “bars” a Pennsylvania. Els collaments de la roba amb la guata són molt treballats amb puntades molt petites i motius característics que es repeteixen durant generacions (plomes, sistells, fils…) Els “quilts” d´ells es reconeixen perqué només utilitzen robes llises, per això són intemporals, i estan per sobre de la moda i de tots els gustos.
La Rosario té amistat i coneixences entre aquesta gent, i tot el grup hem tingut el privilegi de poder comprar “quilts” i sopar en una granja amish. Per a mi, potser ha estat una de les satisfaccions més complertes del viatge. El sopar va ser a casa de l’Annie, parenta de la Mery, per tant ella ens va acompanyar, es va vestir de festa; (caputxa negra a joc amb el vestit i la capa que li arribava fins a mitja esquena), se la veia feliç, els ullets brillants i encara que no ens entenia el suficient, somreia. En arribar allà, el sol ens va despedir el dia oferint-nos una posta meravellosa, la seva llum era vermellosa i la silueta de la casa, retallada i fosca al seu davant, semblava un motiu per un quadre.
Després de traspassar el rebedor, senzill però acollidor, s´hi trobava el menjador-cuina il-luminada pels últims ratjos de sol. Als pocs moments es va fer necessari encendre un llum de gas. Els armaris de la cuina fets artesanalment de fusta macissa, obra del el marit de l´Annie, inimaginables en una llar d´aquí, envejables per totes les mestresses de casa que hi anàvem, al seu davant la taula a joc, una gran estufa de llenya, i un sofà en que hi jugàven dues nenes d´uns cinc i set anys, voltant pel menjador una altra de petitona de dos anyets que portava dues trenetes rossetes com el fil d´or, i en un bressol un nadó de tres mesos, la mare tenia trenta-un anys i el marit que va arribar quan estàvem a mig sopar en deuria tenir uns trenta-cinc, va fer aixecar les mirades de totes les fèmines del grup amb admiració, de pensament com si en Harrison Ford estés present, per sort per ell no va entendre els comentaris d´admiració sinó s´hauria trobat violent.
M´havien dit que eren una gent que cuinaven bé. Ara ho afirmo. La presentació era perfecte; ens vem trobar una taula molt ben parada, amb els coberts necessaris per a cada plat, vaixella de fina porcel.lana de l’antiga Txecoslovàquia, a cada cap de taula una bonica fruitera de vidre amb macedònia de fruites com a primer plat, no gaire corrent entre nosaltres el prendre la fruita de primeres, després van anar succeïnt-se seguits ; espaguetis, xoco-xoco (agra-dolces), mandonguilles, patates saltajades, pollastre cuinat exquisitament, ben diferent de com nosaltres el fem i per acabar diferents pastissos. Del cafè més val no parlar-ne. Al començar, com cada dia, la Mery va iniciar l´oració i en acabar no hi va faltar la nostra cançó d´acomiadament. La sorpresa va ser quan l´Annie i la noia que l´ajudava ens van deleitar també amb un recital de les seves cançons, ho feien amb una veu tan aguda i fina que semblaven dos àngels. Aquest viatge ha estat una abundància de sorpreses, no n´haviem digerit una que ja ens en trobàvem una altra.
Un altre dia, el destí va ser el Museu D´Art de Philadelphia. Continuo pensant que el viatge que ens va oferir la Rosario no té res a veure amb el que fa qualsevol turista quan va allà. Veure l´original de Monnet “Jardins”, el típic pont sobre uns nenúfers, els colors pastels que hi predominen no s´assemblen en res a les còpies que es veuen, ni tampoc a les fetes d´ell en els seus últims temps. Un parell de noietes adolescents parlant i un caçador de Renoir s´han de veure, no es pot explicar les llums que reflexen, els blancs són immaculats, semblen recent pintats, aquests de Renoir jo no els conexia. Vaig disfrutar sentada un ratet davant d´ells, contemplant-los, intentant retenir cada pinzellada ja que estava prohibit de fer-ne cap fotografia.
Al segon pis s´hi troba l´art europeu, des de l´any 1100, un temple hindú complert, traslladat des de l’ Índia, també em va sorprendre i a la vegada va aflorir la ràbia, trobar-me una ermita i un claustre gòtics de Catalunya, sencers, traslladats pedra a pedra des del Pirineu. No puc ennumerar totes les riqueses del Museu m´allargaria massa.
Un altre dia el vem destinar en anar al jardí botànic “Longwood Garden”, situat entre Philadelphia i Wilmington. En trobar-nos a la tardor vem poder gaudir de tota la gamma de colors de les fulles del arbres, així com d´una exposició exuberant d´orquidees de totes les espècies, tonalitats i tamanys.
Com és de suposar, per a un grup de senyores no és concebible el no anar un dia de compres; les primeres marques de robes, sabates, jerseis…a uns preus per sota dels d´aqu, desmonten el pressupost i van fer trontollar les bosses, a més tenien l´oportunitat de poder adquirir gran varietat de teles pel Patchwork, aquestes han fet les delicies de les companyes aficionades, queles han comprades.
El Clock Tower, un mercat d´antiguitats, també va ser el destí un altre dia. El singular d´ell és la manera d´anunciar-lo perquè es pugui veure de lluny, des de la carretera, a l´entrada hi han col.locat un pal de fusta antic de la comesa elàctrica, amb tot de personatges tallats i pintats a mà, situats a tot el seu voltant i de dalt a baix, que el decoren, original. Contrasta fortament amb la gran torre metàlica que té al darrera, segurament de últim model.
En aquest lloc, cadascú va disfrutar a la seva manera; “quilts antics, cobertons de ganxet per sobre les taules, monedes, joies, miralls… n´hi va haver per tots els gustos i butxaques. Als centres comercials dedicaven el dia als nens, hi celebraven el Halloween, festa molt cel.lebrada al país. Era com el nostre carnaval; música, nens, adolescents i alguns pares disfressats, tots portaven una carabassa amb nansa i passaven tenda per tenda a recollir els caramels. Els establiments, per luxosos que fossin, hi contribuien igual, a cap porta hi mancava el dependent oferint des de dins d´una gran caixa les llaminadures per els petits. Va ser un marc bonic per a la nostra passejada, ens sentiem com immerses dins de la festa, participant de l´alegria de la gent, encara que algunes ben carregades, depenent del volum de l´objecte comprat, sort que era l´últim dia, les furgonetes ja eren plenes fins dalt.
El viatge de tornada sempre és més trist que el d´anada, però estàvem contentes d´haver assolit la fita, el recorregut per un país en privilegi de condicions, gràcies a la Rosario, i a l´Angels, que es va encarregar de conduïr l´altra furgoneta. S´ha de tenir en compte que enténdre´s amb un cotxe automàtic quan estàs acostumada a fer-ho amb marxes: transitant per un país desconegut, intentant entendre els seus rètols, a la vegada que condueixes, té molt de mèrit.
