Un Viatge pel cos
Anava aprofundint en aquell son que era apetible per un cantó i em provocava neguit, per l’altre, tot a la vegada.
Em vaig trobar baixant i baixant, i no sabia perquè baixava, mirava pels cantons, donava ullades, tot conegut i res interessant. Al arribar al budell prim, on s’absorbeixen les matèries i es passa a la sang és quan m’he adonat que era ple de personatges, eren cares conegudes, els meus hematies, en diferents fases; recent nascuts, d’una mitja edat, d’altres vells de la tercera edat, tots s’alegraren de veurem i volien explicar-me coses, no els podia escoltar tos a la vegada, m’atabalaven i quan vaig veure que podia marxar amb algú que passava per allà, m’hi vaig enganxar. Era l’adrenalina, de l’emoció de la trobada, vaig fer una descàrrega d’aquesta hormona, i trobar-se en quantitat al meu cos, va fer possible la meva fugida.
Quina velocitat portava. Quan ja havíem fet un parell de voltes, ja anàvem més unides, com si jo formés part d’ella mateixa, aleshores vaig veure que en totes les emocions hi formava part .
Jo mateixa, somniava i participava en els resultats de les meves emocions. Em trobava en bona companyia, ella m’alterava els sentiments, jo m’hi trobava bé, com formant part de l’adrenalina, m’apassionava, i em deixava anar, aleshores com a persona gaudia més plenament del moment, era inimaginable, pertorbador, al igual que una titella em movia al so del meu desig, el plaer era total.
Quina llàstima, la quantitat d’aquesta hormona en sang no és estable, es va diluint, els nivells no són sempre els mateixos.
Quan va anar desapareixent, em vaig trobar amb la multitud d’hematies altra vegada que em provocaven el mateix atabalament. Vaig fer un esforç suprem i vaig poder sortir d’aquell sopor. Tornava a ser jo, una persona simplement humana.
