L’ Hospitalet Centre – Sorpresa dalt del tren

Sorpresa dalt del tren
El carrer Parral, la Mariona sempre ha pensat que aquest carrer, amb el quatre que fa a la meitat del recorregut, pot ser molt fácil una ratonera, sobretot a les nits, però ara amb el sol del migdia se l’hi dilueix la idea, va seguint caminant tranquila, avui va amb temps de sobres, encara falten vint minuts per agafar el tren, i l’estació de la Renfe es troba en sortir del carrer mateix, al capdamunt de la Rambla.
La informació sobre les sortides i arribades dels trens, com sempre no ho fan fins a l’últim minut, i la pantalla d’orientació en aquest sentit brilla per l’ausència de detalls, la megafonia sempre amb la mateixa cançó; salida tren dirección tal, los tres primeros coches, ja l’hi ha passat varies vegades, anar corrent i abans d’arribar a la meta el tren fuig deixant-l’ha amb un pam de nas.
Via divuit, aquest és el seu tren, destí Maçanet-Massana, estació que ha de fer trasllat per anar a Girona, només hi han tres cotxes, no hi veu perill no es quedarà a terra. La Mariona camina fins al segon vagó, el del mig, no li agrada anar ni davant ni darrera. Prem el botó verd i la porta s’obre, no hi ha ningú al vagó, puja i s’asseu en un dels seients d’esquena a la pared del racó, amb visió a les portes per veure qui puja, anar sola li fa respecte.
Amb tranquil•litat pensa que avui arribarà a Girona amb temps, i podrà anar de compres.
Porta uns minuts al tren, ni rastre de gent, per megafonía escolta els anuncis de diferents destins i vies però ella continua estant sola. Passa l’estona, va mirant-se el rellotge, arriba l’hora de sortida i cap moviment. S’aixeca neguitosa per mirar per la porta i és aleshores quan veu com a l’altra porta del vagó, a terra al passadís un cos humà.
Una sotregada a tot el cosque l’ha deixa paralitzada. Se senten els xiulets del tancament de les portes i el tren arrenca. Una suor freda l’amara, sap que es troba sola i no sap que fer. Per fi poc a poc s’acosta amb molta prevenció i temor i un respir ràpid. De cop li surt una exclamació ofegada, torna a quedar immòbil, davant seu jau estirat a terra un xicot jove que sagna per algun lloc que la Mariona no veu. El primer impuls és girar-se i anar a buscar ajuda, però quan arriba al cap del vagó s’adona que no té continuïtat amb l’ultim cotxe i a l’altre cantó s’hi troba el noi invadint el passadís.
En aquests moments el tren passa davant del cementiri, una esgarrifança, Ai! Déu meu, es torna a mirar el xicot, què fa? No se sent capaç de passar per damunt del noi, i si és mort? Ai! Déu meu, i si està mal ferit? Ella no està fent res! Ai! Déu meu.
El tren s’ha parat damunt del pont de l’estació del Metro de la Torrassa, mira per la finestra, la gent camina sota seu però ningú aixeca la vista no pot avisar a ningú amb gestos.
Un gemec, un lleu gemec ha sentit, surt del lloc on es troba el noi, ara, si ha acostat més decidida, un señal de vida ja no és estar sola. El xicot ha fet un petit moviment, pot veure que sagna a l’alçada del pit, s’ajup, s’hi acosta i un crit li surt de la gola, una mà li ha agafat el seu braç, i l’ha aterrat, un altre gemec indescriptible i la deixa anar.
Es mira el seu braç ensagnat, la Mariona en aquests moments no és la Mariona, això diría la gent si la veiessin, però en un impuls desconegut per ella, decidida l’hi descorda la camisa i veu com li brolla sang d’una ferida per damunt del pit, ara les mans se les troba apelagoses, amb petits coàguls enganxats, sense pensar-ho es treu el bonic fulard blanc de gassa del voltant del coll, l’arruga i posant-se de genolls, el prem fortament sobre la ferida.
Ara el tren s’ha tornat a posar en marxa, això l’alivia una mica, només desitja arribar a l’estació de sants. Continua prement la ferida. Es fixa que és moreno amb els cabells riçats, més aviat corpulent, porta texans i una camisa que ara només és vermella, al costat del peu, sota el seient, una bossa de lona tombada i oberta, però no en pot veure res d’ella. Tot inspeccionant l’escena veu una cosa que brilla sota el seu genoll, acaba d’adonar-se que una navalla de mida mitjana es troba allà.
El tren s’ha parat, el soroll de l’apertura de les portes i el fort murmuri de la gent junt a la megafonía dels avisos, l’hi fan saber que per fi han arribat a l’estació de Sants.
En veure l’escena, sorpresas, unes noies que han pujat criden, ella en no esperar-ho s’esglaia, però tot seguit els diu que avisin a la policía. Els moments que tarden en reaccionar i el numerós grup de gent que ràpid han pujat darrera d’elles els frenen l’acció. Es tornen a sentir els xiulets, es tanquen les portes i el tren torna a arrencar.
Una de les noies que han pujat s’ajup, s’acosta al xicot li posa els dits damunt la iugular, al cap d’uns segons ràpid s’aixeca, es treu un telèfon i prem uns números.
--Ràpid! Una ambulància a l’estació de la Renfe de Plaça Catalunya. Home ferit amb arma blanca. Que l’equip baixi suficientment preparat per una transfusió urgent. Aviseu a la policía.
Asseguda davant d’una taula, la Mariona espera, l’hi han dit que li han de prendre declaració. Les compres les haurà de deixar per un altre dia.

Escriu un comentari