El neguit no la deixava viure, anava i venia del menjador a l’habitació i altra vegada el mateix, en passar davant del telèfon es queda quieta com si aquell tros de plàstic tingués una atracció, segons després l’agafa i marca un número.
--Digui?
_Hola Blanca, sóc jo,la Lluïsa.
Felices les orelles que senten la teva veu, on ets?
_No gaire lluny de tu, sóc aquí a Barcelona espero que aquesta nit ens veurem oi?
_No faltaria mes.
_Quan abans d'ahir vaig rebre l’ invitació notificant-me que aquest any es tornava a fer el sopar de l’ Institut, no m'ho vaig pensar gens i aquí estic, però m'he volgut assegurar que tu també hi anaves, saps? Tinc moltes ganes de parlar amb tu, necessito saber el teu parer al meu problema i tu em sabràs comprendre com ningú.
Les dues amigues s’acomiaden, contentes les dues del retrobament.
La Lluïsa anava entrant al restaurant, amb la mirada al seu entorn, no veia a ningú conegut, les fesomies li eren difuses, era tan fort el seu sentiment de buidor com per no adonar-se que estava envoltada de gent. D’inèrcia va anar cap al fons sortint a la terrassa, potser fugint de la gent. El sol en aquells moments s'anava amagant darrera l’hibiscus, que es bellugava per la garbinada que estava fent, però es podia entreveure entremig la seva posta, la era temperatura, agradable. Al fons sota l’ombrel·la d'una taula l'esperava la Blanca, havia estat més puntual que ella.
_Hola Lluïsa.
_Hola Blanca.
Les dues s’abracen, es miren i la Blanca pregunta.
_Continues pensant en ell,oi?
_Sí,continuo pensant en ell, és més no he deixat de pensar-hi ni un moment, és com un martiri, ja no sé que fer, i també sé que no trobaràs bé el que he fet, m'he embolicat amb el Carles i axó encara és pitjor, em sento malament, sé que no obro bé.
_Però ell ja ho sap lo del Maurici, no el pots enganyar.
_Si, pero l'irresponsable m'estima tan que creu que me’l farà oblidar i la cosa cada vegada s'embolica més.
_I en Maurici?,continua amb la Marta,no?
_Si, quan penso que vaig ser jo la que li vaig facilitar el camí, m'estiro dels cabells, perquè havia de ser tan orgullosa, si pogués tirar enrere.
_Has parlat amb ell? Potser només son les aparences, i també ell continua pensant amb tu, però et vol donar una lliçó.
_Això és el que pensava, i encara m'anava passejant amb el Carles pel seu davant, però el diumenge vaig comprendre que havia anat massa lluny, que l'orgull m'havia fet veure diferents valors amb l'aguant de la dignitat humana i potser no estava tan enamorat de mí com em creia, l’altre dia al vespre, m'havia de vindre a buscar el Carles per anar al cinema i jó estava tan neguitosa que sense donar-me compte ho vaig anul·lar, i després vaig sortir caminant i no sé com em vaig trobar als jardins del Mirador.
_No era allà el vostre recó?
_Si, però crec que va ser inconscientment. De sobte vaig sentir un batec molt fort, amb dolor, al meu davant i al nostre raconet s’hi trobaven el Maurici i la Marta, estaven abraçats,...s’estaven besant i acariciant però jo sé la profunditat d'aquells petons, amb el pensament vaig apartant-la per ser jo la que aprestessin aquells braços, acaronessin aquelles mans o besessin aquells llavis, però no, no podia fer-ho, emparada amb la foscor del vespre em vaig quedar petrificada, només tenien moviment els batecs del meu cor.
_Et van veure?
_No ho sé, hi va haver un cabdell de sentiments, tots junts, tan de cop i tan forts que em creia morir vaig sentir ràbia, gelosia, enveja, impotència, era com una bogeria, tot allò ho havia provocat jó, que imprudent, ara m'adono que he estat una inconscient tota la vida.
_No et martiritzis Lluïsa, el fet, fet està, ara mira d'arreglar-ho i menjat si convé l'orgull.
_Això es diu molt aviat, però com?
_Crec que no tardaràs gaire a saber-ho, sé que ell ve al sopar i tot sol, la Marta no és ex alumna del nostre Institut.
La Blanca, la va agafar de la ma, la Lluïsa estava tremolant, volia consolar-la però era conscient del problema que tenia i ella no podia fer-hi res, al aixecar els ulls i mirar cap el el restaurant va veure a la barra del bar un grup i en Maurici entre ells.
_El tens a la barra del bar, et deixo sola, pensa el que millor creguis que et pot ajudar. Ens ha vist, ve cap aquí, fins després i sort.
En Maurici s'acosta cap a ella amb un Sanfrancisco a la mà.
_Bona tarda Lluïsa. I li allargà el got, contínua sent la teva beguda preferida o també l'has canviat?
Ella se'l va mirar, hi havia rancúnia en el to de la pregunta, el primer impuls va ser de contestar d’insolència amb el mateix to, però en fracció de segons va rectificar, no era el que ella volia, mantenir la fredor.
_Hola Maurici, gràcies, em ve molt de gust has vingut en el moment més adequat, seu, ha estat un encert tornar a fer el sopar d'antics alumnes no creus? Era una llàstima que es perdés, és una ocasió per saludar i parlar amb gent estimada.
_No t'ha portat el capsigrany del Carles?
_No ell no venia al Institut, tampoc tu has portat a la Marta.
Ell se la mirava i pensava, la vida és ridícula aquesta dona que tinc al davant ha estat meva moltes vegades, ens hem estimat i ara ens parlem com si fóssim dos estranys. Anava fent petits glops de la beguda i mirant-se-la al mateix temps.
_Que ens ha passat Maurici?, digué ella.
_A mi no em va passar res, els canvis els vas projectar tu.
_Aquell home no significava res per a mi.
_Però var passar la nit amb ell. T’ho vas passar bé?
Ella abaixa el cap.
_Aquella nit no va significar res per a mi en canvi m'ha destrossat la vida, com vaig ser tan imprudent i... tan dèbil.
_L'endemà ja va marxar cap un altre niu oi?
Aquestes paraules i el to en que les deia li feien molt de mal.
_Aquesta gent només son galans d'una nit i l`endemà una altra, et va lluir i prou, no vas pensar amb mi, jo no t'importava gens aquella nit, encara que no era al davant havies d’ haver-me tingut al pensament, ets de les noies d'avui en dia sense cap valor moral, els sentiments no compten per vosaltres, només viviu el moment.
_Això no es cert--aquestes quatre paraules van sortir sense veu, l'amargura que hi havia dintre d'aquell cos estava superant els límits, de cop s'aixecà i amb el cap baix perquè no veiés les llàgrimes es girà per marxar corrents.
Ell l'agafà pel braç impedint que se'n anés.
_No fugis, això ho hem de desenterbolir ara.
_Aquí no és el lloc adequat_digué sense aixecar el cap.
_Doncs anem al cotxe, el tinc al carreró dels ametllers. No cal entrar al restaurant passem per darrera els jardins.
La Lluïsa no va respondre, es va deixar portar pel braç, un braç que el sentia adolorit per la ma que l'agafava amb força i la dirigia.
El carreró dels ametllers, tan bonic que era a l’hivern quan estaven florits, ara el veia trist, les fulles per la calor eren mig seques i en quedaven poques.
_Puja, li digué en Maurici tot obrint-li la porta.
Com una autòmat la Lluïsa pujà, no sabia que dir, tantes coses com havia pensat i ara no se n'hi acudia cap.
_Perquè m'ho vas fer?.Al dir això li havia agafat la barba i li va alçar la cara .Una cara que li anaven rodolant les llàgrimes, deixant uns reguerols brillants pòmuls avall.
_Aquestes llàgrimes són pel mal que em vas fer a mi o pel que et vas fer tu, o...potser pel que els hi fem a aquells dos desgraciats de Carles i Marta perquè tots dos sabem que no els estimem.
_Escolta...
_No, deixem parlar, sàpigues que aquest sopar s'ha fet organitzat per mi per poder parlar amb tu sense cap ombra, ni teva ni meva, potser em faràs més mal, però ho vull saber tot, tu saps el o que jo sentia per tu, però vas ser capaç de canviar-me una nit amb aquell titella, perquè només era un titella.
_Maurici...,primer de tot vull que sàpigues que jo no he deixat d'estimar-te, també sé que no tinc perdó per lo que et vaig fer, no sé lo que em va passar, em va enlluernar amb la seva verborrea i potser vaig beure una mica massa, quant vaig ser conscient del fet ja era massa tard, però encara no era conscient del mal que havia fet, ni del que estava fent.
_Es que jo se que t'estimo, però mai podré oblidar el teu... Lluïsa, moralment m'has fet molt mal, davant del poble no serem mai els mateixos vas anar massa lluny.
_No em podràs perdonar?
_Perdonar si, però oblidar ja ho veurem, deixem passar el temps i ell ho decidirà, ara el primer que em de fer es parlar tu amb el Carles i jo amb la Marta ja ni ha prou de fer patir a la gent.
_Anem al sopar?
_Ja soparan sense nosaltres. Sense adonar-se’n en Maurici tornava a tenir els dits entre els rissos de la Lluïsa i sentia que tornava a dominar els moviments d'aquell cap, amb força, amb ràbia l'acostà cap a ell, i mirant-se aquells llavis i sense poder evitar-ho els acostà als seus.
Dintre el restaurant tocava la música, el sopar ja havia acabat i el ball ja començava, tots estaven de festa i contents, només la Blanca estava pensativa, que haurà passat? Ella si havia trobat a faltar al dos personatges.
La música estava sonant fortament, era una gran Festa, en Maurici i la Lluïsa no es trobaven massa lluny d’ella, però no la sentien, només apreciaven el calor dels seus cossos en el retrobament del que mai hauria hagut de perdre’s.
