Al mes de febrer, a les platges es quan un pot gaudir del sol àmpliament i amb tranquil·litat,mansuetud, s’agraeix la seva escalforeta, es pot gaudir quasi amb soledat, serà per aquest motiu que la Irene asseguda sobre aquella pedra al mig de la sorra, oblidada segurament quan van arranjar les platges després del temporal, està gaudint d’aquests moments quasi màgics, amb la mirada perduda a l’horitzó embadalida amb infinitat de puntets brillants per el reflex del sol i el moviment de l’aigua que per ella formen petites garlandes, les veu dansar una i un altra vegada, com si en volguessin representar una escena del "Llac dels cignes", Aquesta roca també li dona serenitat, confiança, li fa companyia, és la seva confident.
La sorra li va acariciant els peus descalços, li fuig per entremig del dits, interiorment pensa... “a mi la vida també se m’està escapant”, és conscient que és lletja, té el nas gros, els cabells ni rossos ni negres, ni tan sols castanys, només hi ha un tant per cent de cabells rojos “a mi m’ha tocat ser una d’aquesta petita minoria”, baixeta, i per la seva complexió més aviat grasseta, sap que mai serà esvelta, cap vestit li escau com a ella li agradaria anar, sempre es veu diferent a les demés i clar... sempre en sentit negatiu. Quan l’inviten a una festa, darrerament ja ha deixat d’anar-hi, totes les amigues no tardaven ni quinze minuts en trobar companyia, ella... sempre es quedava sola, aquest fet l’ha anat acomplexant fins el punt que només es troba a gust en solitud i de cara al mar.
Aquesta pedra, les ones i els seus pensaments són la seva vida privada, la primera li emmarca el lloc, les segones sempre l’acompanyen, mai la deixen sola, fins i tot es permeten quan els pensaments són foscos arribar fins a ella i acariciar-li els peus nusos, finalment els pensaments aquests l’ajuden a fugir de la realitat, sempre van on ella vol, voleien plegats amb les gavines mar endins, en el retorn les aus aterren suament mentre que els seus pensaments a vegades s’estavellen contra les roques.
Treballa en una gran nau industrial, en un petit despatx, en morir el seu pare van confiar en ella l’administració de la petita empresa, però no té ningú al seu costa, ni per preguntar ni per que li contestin a penes mai, mentre va viure amb la mare, la seva companyia li era el tot, falta de germans i en aquella masia a les afores del poble les dues no necessitaven ningú, l’una tenia a l’altra, ara... només tenia la pedra, el mar i els seus pensaments. .
Ha estat un matí de diumenge quan ha vist que li han bellugat la seva confident, algú ha intentat canviar-la de lloc però segurament el pes els ha fet desistir, ara es troba mes lluny de l’aigua, les ones no poden arribar fins a ella, asseguda al damunt s’adona que els seus pensaments són diferents, no poden volar junts, se sent contrariada, també desgraciada i no es pot queixar ni dir-ho a ningú, és una simple pedra canviada de lloc, com em pot afectar tan això? Immersa en aquests pensaments de cop intueix com si algú l’estés mirant, se sent observada es gira i veu un gos ajagut al seu darrera amb els ulls fixos en ella, no en sap la raça però el troba bonic, encara que molt desvalgut, brut i molt prim.
--Tu també et trobes sol, oi? I sembla que tinguis gana--la Irene busca dins la seva bossa i treu una galeta.
--Té és de regim, però t’alleugerirà una mica la gana-- i li dona al gos.
Primer amb recel, després poc a poc l’animal s’atansa i es menja la llaminadura, fa anar la cua com donant les gracies i marxa.
La Irene, torna a intentar endinsar-se mar enllà quan sent passes al seu darrera, es gira i veu dos joves amb els ulls esverats i una ampolla de cervesa trencada a les mans, amb to amenaçador li diuen.
--La bossa!, dóna’ns la bossa o et burxem!- aquestes paraules han estat dites amb un to de veu intimidador, però amb un dubtós equilibri.
Ella, molt espantada cridant els hi diu.
--No! la bossa no!- i es posa a plorar i cridar. De cop se senten les bordadisses d’un gos que al seu costat com protegint-la s’encrespava de cara als pillets.
Sigui la sorpresa o bé la por, ensopegant l’un i corrent l’altre han desaparegut els bergants llençant l’ampolla a terra. La sorpresa també ha estat per la Irene, ha necessitat uns segons per donar-se compte del que ha passat, aquell gos, l’ha salvat d’un mal tràngol, podria ser per agraïment a la galeta? No tenia resposta, però la seva mà estava acariciant el cap de la bestiola.
D’ençà de la mort d’en Fum, feia dos anys, no havia volgut tenir-ne cap més de gos, va plorar massa la seva pèrdua.
-Saps que tens un color semblant al gosset que jo tenia?- i continuava acaronant-lo.
--Tu també necessites companyia oi?
--Li diu tot això mirant-se’l com aquell que espera una resposta, el gos només belluga la cua a cent per hora i li llepa els peus.
--Au! Fum, anem cap a casa ja és hora d’anar a dinar.
