ALZINA SURERA
Tothom coneix el suro, però potser més d´un mai s´hagi preguntat, QUÈ ÉS EL SURO?
"Al Museu del suro de Palafrugell", hi pot trobar la resposta. Aquí simplement i plasmem unes breus notes pels que, de moment, s´hi puguin interessar.
El suro és l´escorça de l´alzina surera(Quercus suber), un arbre que creix espontàniament a la mediterrània occidental. Els més de dos milions d´hectàrees de sureda es reparteixen entre Espanya, Portugal, França, Itàlia, Marroc, algèria, i Tunísia. Els intents d´aclimatació en altres zones no han reexit.
A Catalunya les suredes es reparteixen en dos grans grups: per un costat el de les alberes i, per l´altre, el de les gavarres, Montseny i Montnegre. Les principal zones d´alzines sureres són les comarques gironines(Alt i Baix Empordà, gironés, i la selva). N´hi ha, però, també a la província de Barcelona(Maresme i Vallès Oriental).
La sureda és un bosc ben adaptat al clima mediterràni. En aquest tipus de clima, a l´estiu coincideixen l´època més seca amb la de les temperatures més altes i, per tant, els incendis hi són freqüents. L´escorça de suro actua com un aïllant tèrmic i permet el rebrot de l´arbre després de cremar-se.
Les fulles, perennes, poden restar a l´arbre entre un i tres anys. Són petites i dures, recobertes per una capa cerosa que deixa escapar poca aigua. El seu fruit és l´aglà, que apareix a l´arbre quan aquest té entre 15 i 25 anys.
Les arrels quan són aèries també produeixen suro. Actualment l´àrea de sureda pateix una important recessió; a les causes d´origen natural (problemes de competència amb altres espècies, per exemple l´alzina i el castanyer) s´hi suma l´acció de l´home, que des del segle XIX ha realitzat importants tales per convertir superfícies boscoses en zones d´aprofitament intensiu.
Una de les grans amenaces de les sureres i altres boscos autòctens deriva de la necessitat de les empreses papereres d´obtenir matèria primera.
Aquest fet s´ha concretat plantant molts eucaliptus, molt més rendible per als propietaris forestals ja que té un cicle molt més curt que el suro (amb deu anys es planta i es tala).
DEL BOSC A LA FÀBRICA
La pela o lleva del suro es fa a l´estiu, moment en el qual han crescut noves cel.lules de parets fines i, per tant, molt fàcils de trencar. De totes maneres l´operació de llevar el suro és delicada, ja que si es malmena l´escorpit o escorça mare del suro no torna a sortir.
El primer suro que forma l´arbre és l´anomenat pelagrí. S´extreu quan l´arbre té uns 35 anys. Molt irregular i llenyós, només s´aprofita per aglomerats i pessebres.
Dotze anys més tard s´obté el suro de reproducció, ja adequat per la seva utilització en la indústria suro-tapera. Una alzina surera sol tenir sis peles bones; després hi ha una caiguda progressiva de la qualitat del suro.
La introducció de les màquines
La major demanda de taps de suro feu necessaria la incorporació de nous mitjans per augmentar la producció. La introducció progressiva de
maquinària comportà la creació dels primers tallers mecànics i la desaparició d´alguns processos tradicionals.
La primera màquina de ribot, fou construïda a Catalunya pel guixolenc Francesc Vidal i Moner, cap al 1850. Servia per a reproduir les formes d´elaboració artesana dels taps per augmentar-ne el rendiment.
La barrina, va ser introduida a Catalunya, els primers anys del segle XX, per a la fabricació del disc de suro.
La màquina d´esmeril, introduida al començament d´aquest segle, amb força motriu, s´emprava per a l´elaboració de taps de més qualitat, com els de xampany. Polia el carrac amb paper de vidre o esmeril fins donar-li la forma definitiva del tap.
Comercialització del suro
A Palafrugell ja es va començà a fer-ho al començament del segle XIX, moment en que es fundaren les cases de Benito Batet a Sant Feliu de Guixols i com diem, a Palafrugell, la de Pere Jubert i la dels Hermanos Riera.
Les limitacions que comportaven el mal estat de les carreteres i la capacitat de transport dels carros, juntament amb les necessitats de l´expansió econòmica del mercat, impulsaren la creació de línies ferroviàries a partir dels ports marítims. El 1887 s´inaugurà el ferrocarril de Palamós a Flaçà, (primer tren de via estreta a les comarques gironines), el 1892 es creà la línia de Sant Feliu de Guixols a Girona. A partir d´aquest moment, la nova indústria se situa prop dels nusos de comunicació.
El desplaçament per mar es realitzava bàsicament per mitja de la navegació de cabotatge. Per a l´exportació fores essencials els ports de Sant Feliu, Palamós i Roses.
Els temps canvien, i els mitjans també. El tramvia del Baix Empordà va tancar l´any 1956 i el tren de Sant Feliu ho féu el 1969.
