Mentre es vesteix, l’Amèlia recorda que la Dora, la infermera de quiròfan està de baixa, i essent dilluns hi ha les intervencions de pròtesi de genoll, són llargues.
Amb una mica de sort, pensa.
“--avui dilluns m’hi puc trobar el doctor Giralt d’anestesista, aleshores ja és una mica més distreta la feina, sempre te un acudit a la boca i et fa somriure encara que no vulguis en els moments més inesperats.
L’haver-hi treballat una temporada, l’ha convertit en el comodí de quiròfan de la Clínica, quan hi manca algú per el motiu que sigui, vacances, malalties, baixes maternals... l’Amèlia ja hi queda incorporada i últimament la Dora sembla que li busqui fixar-la al lloc.
La intervenció, ha acabat més aviat del que l’Amèlia es pensava. Està contenta, no n’hi han més de programades, i si no es presenta cap urgència, podrà anar cap a la seva Planta, amb els "seus" malalts, després clar de deixar-ho novament tot a punt.
Amb el raspallet a la mà, va netejant tots els raconets de l’instrumental. Ho ha fet tantes vegades, que el fer-ho ja és automàtic. Mentre, el seu pensament vola,
El seu piset és petit, però molt acollidor, ha intentat donar-li amb mil i un detalls la tebior que les seves coexistències no han aconseguit; plantes interiors, quadres, flors a la terrasseta...
El seu pensament busca i rebusca en el garbell de la seva existència i reconeix que les relacions amb l’Eudald són cada vegada més llunyanes, aquell xicot alegre, amb un somriure sempre a flor de llavis, o amb una floreta per a ella, ja paren lluny del seu afer quotidià, ara tot el que ella diu o fa, ell ho reprova i s’adona que últimament l’està defugint. Aquella alegria que provocava la seva veu, s’ha fos, podria assegurar que quasi el tem. Va ser una ximpleria el seu casament. El sentir-se escollida per l’Eudald, el líder natural de la colla, encara no sap el perquè, va provocar en ella un encegament i entrega total.
Vint-i-tres anys i la poca experiència en aquest camp, van ser segurament el desencadenant del seu encapritxa-me’n i quasi l’estavellament actual. Ella, encara l’estima? O s’ho creu ? Tot ho veu obscur i confós. Quan coincideixen en algun àpat, que ja son pocs, ja que al mes de casats, ell va sol·licitar, va agafar el torn de nit, al·ludint que per estalviar alguns diners, creu que aquesta va ser la principal equivocació. El resultat, que l’Eudald ho treballa o be dorm, i l’estona en que es podrien dedicar-se-la mútuament, aleshores, la que treballa és ella, i en els moments en que es troben no hi ha sincronia.
Una sensació estranya al plomell de la mà, la torna a al lloc on es troba. Al mirar-se’l, un esgarrifament li ha pujat des de les plantes del peus, com si una corrent li hagués fet l’itinerari fins al mig del cos, provocant-li angoixa i suor. Mig bisturí reflecteix el llum del focus, l’altre mig es troba dins de la seva mà. L’Amèlia tremolosa però a la vegada ferma, el retira i ràpida posa un plec de gases a la ferida.
Ja, anant cap a casa amb la mà embolicada i la baixa laboral dins la bossa, l’Amèlia es recorda que l’Eudald ha treballat de nit, en aquella hora el trobarà dormint, caldrà anar en compte per a no despertar-lo.
--“No hi ha mal que per bé no sigui”--pensa. I amb un somriure als llavis, s’adreça a la xarcuteria.
Allà compra varius tipus de formatges i torradetes. Aquestes, quasi llaminadures, li encanten a l’Eudald menjar-les de tan en tan. En els seus bons temps gaudien d’aquets petits àpats sovint. En el fons pensa, és com un nen gran. La paraula, nen, li recorda a ella una de les seves darreres quimeres, ser mare, ell però... ja varies vegades l’hi ha frustrat les il·lusions, sempre diu que no esta preparat.
--“Però...potser avui serà el gran dia”, l’oposició de l’Eudald en aquest tema podria canviar en un moment donat, i per que no avui?”
Puja les escales i als núvols també. Es veu amb el modern camisó blau, que es va comprar per algun dia especial i que encara no ha estrenat, i els dos junts com en els primers dies, content i feliç d’estar amb ella.
Només treure la clau cuidadosament del pany i empènyer la porta poc a poc, sent música acompanyada d’unes grans rialles. Reconeix a l’Eudald juntament amb la veu de la Clàudia, la seva supervisora.
“Amb raó no l’he trobat en tot l’hospital, perquè em firmés la sortida, bruixa!”
L’Amèlia es queda al rebedor petrificada, no vol plorar ni dir res. Com si els seus muscles per l’impacta emocional s’haguessin petrificat.
Sent com la Clàudia la imita, i aleshores riuen tots dos, ell fins i tot s’atreveix a corregir-la amb la postura. Una escalfor es va apoderant de tot el seu cos, com si la sang la pressionessin per posar-la tota a la cara. Els muscles es van anant desentumint, i ja torna a ser mestressa dels seus moviments, només quatre o cinc passes la separen de la porta de l’habitació.
Porta ràbia i desesperació dins seu, però li costa d’avançar, els peus no van sincronitzats amb el pensament. En mig d’aquesta contradicció de forces, s’obre la porta i surt la Clàudia cap al menjador, porta el seu camisó blau. La penombra del lloc on es troba ella, no permet ser vista.
Els batecs del seu cor són tan forts, que s’estranya que no els hi senti, encara que en aquell moment cantussegés la cançó de moda que toquen per la ràdio.
De cop, com si una força la catapultés, entra a l’habitació. En aquell moment l’Eudald es troba assegut a la vora del llit, d’esquena a ella posant be les dues copes de cava, damunt la tauleta de nit. No porta roba, va nu. Ella com mig marejada es repenja a la paret, just tocant al moble del passadís. La seva mà però ha anat a parar al costat del canelobre de metall, el de la Venus de Milo, que adorna el rebedor. No sap com, però se’l troba a la mà, ell no la veu per estar d’esquena, l’Amèlia no sap com però descarrega un cop fort al seu cap. L’Eudald, cau a terra desplomat en el precís moment que entra la Clàudia. Aquesta, ràpidament li pren el canelobre de la mà i l’empenta sobre el llit. L’Eudald jeu a terra amb el cap ensagnat.
L’ambulància que s’emporta l’Eudald és conduïda per companys de l’hospital. La Clàudia sap que seran discrets.
En l’informe, en el diagnòstic hi figura:
Caiguda accidental fortuïta.
