L’Hospitalet Centre
TANATORI
La Mariona i el Martí no s’acaben de decidir a sortir del cotxe. El parquing del Tanatori és ple i només han pogut trobar una plaça tocant a l’edifici del crematori, els fa respecte, corones i més corones per terra, segurament dels diferents difunts que els han deixat allà per incinerar-los.
--Mira, Martí, estic pensant que hi podries anar tot sol a donar el pesam, a la fí és quedar bé amb els veïns, no els dius que jo estic a quí i així podràs saludar, signar al llibre i acomiadar-te ràpid dient que t’està esperant un amic. I quedem com a reis.
--I tu què et creus? Segur! En aquests llocs ja m’hi portaran, jo voluntariament no hi vaig.
--Pentsa-t’ho bé, no volies que et portés amb el cotxe al Max Center a recollir l’ordinador? Doncs una cosa va per l’altra.
--Sempre et surts amb la teva…--movent el cap amb disgust-- No marxis, eh!
Rondinant, el Martí surt del cotxe i creuant les fileres dels autos s’encamina cap el Tanatori. Són les set de la tarda, novembre, ja és de nit, completament fosc. Camina lleuger mirant pels cantons, amb reserves.
La Mariona asseguda dins del cotxe comença a aburrir-se.
--Perquè triga tan el Martí! Si ha trobat algú que parli dels jocs virtuals, estic llesta.
Surt del cotxe, i per entretenir-se llegeix les dedicatòries de les corones, n’hi han de tristes, d’altres li arrenquen un somriure, A mi suegra con todo el cariño, està tan distreta que no veu com arriba un cotxe que aparca al costat del seu. El soroll del tancament de la porta la fa girar, veu que han sortit dos homes de dins i s’acosten cap a l’edifici. Ella es troba darrera d’un dels arbusts del jardí, no la veuen, estan parlant fluix però ella els pot sentir.
--Ha de ser l’última caixa, no n’han portat cap més, n’hi ho faran fins demà al matí, segurament.
--Pensa que totes són iguals i que no podré obrir el llum, i que he de forçar la tapa de la caixa, i si m’equivoco?
--Portes una llanterna, no?
--Collons! Perquè ho he de ser jo el que ho faci.
--Perquè tu el vas matar, no va caure accidentalment al mar, tu li vas donar l’empenta i si ho haguessis fet al precipici del turó, sota els efectes de la droga com se’t va dir, no hi hauria hagut d’intervenir la policía i fer-li l’autopsia, potser ho haurien catalogat com a accident. Ara buscaran més, sort que el que nosaltres volem ho porta tatuat al braç i això no li hauran borrat.
La Mariona, ha escoltat sese voler-ho i s’esgarrifa.
--Pensa en posar en marxa la gravadora per saber els números sense dubte.
L’individuu es treu una llanterna de la butxaca i per probar-la l’obre i tanca.
--Què fas desgraciat! Cridaràs l’atenció. Si li fallem al Quesada ens llença al mar a nosaltres però des de dalt la seva avioneta.
--D’acord, d’acord—l’home s’encamina cap a la porta del Crematori.
La Mariona, ho sent i veu que s’acosta cap on ella es troba. “si a aquests gansters els va la vida, la meva no val res. “Poc a poc va reculant perquè no la vegi, però es posa a la boca del llop, sent la pressió d’una mà damunt la seva espatlla esquerra i una altra que li tapa fortament la boca. Sent un petit xiulet i apareix l’altre home. No sap com el fulard del seu coll s’escorra i en segons és una mordaça per la seva boca. L’hi tenen les mans agafades.
Se senten unes veus que s’acosten, es dirigeixen cap a ells, ella no pot cridar, en un segon se sent empesa dalt de l’auto, negre, que ells portaven, l’un puja al seu costat i l’altre davant. Arrenca el cotxe.
En passar per la porta principal del Tanatori veu sortir al Martí amb dos nois més que parlotegen. “Estic llesta, em mataran…”
--I ara que en fem d’aquesta meuca?
--La llancem al mar com l’altre.
La Mariona es convulsiona en sentir les paraules, un gemec ofegat intenta aflorir.
L’home del costat li dóna un cop a la cara que li fa sagnar el nas. El dolor és fort, queda immòbil.
--Dos de seguits, no! Ens descobririem nosaltres mateixos, seria massa casualitat. No vull ni pensar en el Quesada i la seva reacció, arribar sense l’encarreg i amb un hostatge.
--Ets tu qui l’has agafat! Amb la navalla haguessim acabat.
--Teniem aquell grup de gent al damunt, haviem de fugir i amb ella, ja que ens ha sentit, no pot parlar, ens delataría.
El que condueix, para el cotxe, es gira mirant-los a tots dos.
--Hem de fer alguna cosa. Al Quesada no li podem dir el que ha passat. L’ha fem desaparèixer i tornem a probar-ho, a la nit será més fácil, menys gent.
La Mariona torna a fer esforços per cridar i bellugar-se. Torna a sentir un cop, ara al cap, ha sigut molt fort, l’hi han fet amb una cosa dura Se sent marejada.
El cotxe l’han parat davant l’ermita de Bellvitge, enfront mateix del petit llac dels jardins.
La Mariona, torna a bellugar-se a fer força com pot, la suor li regalima per la cara, els ulls desorbitats i el cor a cent per hora.
--Fes-la estar quieta! No puc pensar!
--Puta! No et moguis! I l’hi apreta amb força l’espatlla contra el seient. El dolor que li provoca l’ha immobilitzat.
--Ja està. Lliga-li les mans i els peus i la tirem al llac, després quan ja no es bellugui l’agafem, treiem els lligams i la mordaça i la tornem a llençar a l’aigua. Com si hagués caigut.
--Ets imbécil! No veus que tindrà senyals de violencia?
--I què! No hi haurà res que ens lligui amb ella a nosaltres, no hem tingut mai cap contacte, no ens podrán ni olorar.
--Va fet!
La Mariona ja no pot més, el cor a punt de sortir-li del pit. Es convulsiona tot el que pot. Un altre cop i res més.
S’acosten amb el cotxe més prop del llac. Algun cotxe passa i s’han de frenar, no poden sortir, però en estar inconscient, la poden girar i lligar-li les mans i els peus. L’un surt i l’estira per les espatlles i l’altre espera que surti per agafar-li els peus, així entre tots dos podrán llançar-la millor a l’aigua. Ja quasi hi són, només falten un parell de metres i llestos.
--Mans enlaire! Quiets! La policía.
Sorpresos els homes en veure els mossos, aixequen les mans, deixant anar a la Mariona que torna a rèbrer un bon cop en caure a terra.
-------------------------
Comença a donar senyals de vida, la Mariona acaba d’entreobrir els ulls. El Martí que es troba al seu costat surt corrents en busca del metge. Es posa tensa, mira pels cantons esverada. La infermera la calma, li explica que ja ha passat tot.
--Vas estar de sort--li explica el Martí—els mossos estaven vigilant per allà buscant a uns “camells” i et van trobar a tu a punt de…
--Sisplau, deixe-la reposar. Els mossos han dit que volen veure-la quan desperti. No t’avancis.
Asseguda mirant per la finestra i ja tranquila, recorda el malson que ha passat, també la llarga conversa amb els mossos amb incontables preguntes, esperant les seves respostes.
Per fi, ja han comunicat que gràcies a ella han pogut enxampar a uns perillosos narcotraficants i al seu cap, el buscat Quesada.
