Hem quedat tots a la Rambla, a les set de la tarda davant la Regidoria amb els quadres. És divendres, s’han de penjar, els dilluns ja és la inauguració de l’Exposició. Totes estem il·lusionades i el Jordi no cal ni dir-ho, aquest any hem millorat, per la qualitat dels quadres, serà la més lluïda de les que hem fet.
En l’apartat dels tapissos; la Nuri, abstracte, amb moltes hores de feina, l’Antònia que sempre ens en porta dels que fa a l’estiu a casa seva, és la reina dels tapissos, però no es poden desmerèixer els de la Paz, encara que no els vol fer de grans dimensions els dóna tanta vida que entres en ells. A part, els dibuixos i les pintures d’olis també es fan mirar.
Enfilat dalt de l’escala el Jordi va col·locant les peces, la Maribel la filla de la Isabel, sense ser del grup, és la que l’ajuda. Totes estem a la regalada, còmodes assegudes en una cadira anem, ja, ja, dirigint i controlant als que treballen.
Acaba d’arribar la Carme, ens notifica que ja ho té tot preparat. Ens ha convidat a passar el cap de setmana a casa seva a Gelida. Ha costat d’organitzar-ho, però avui en acabar de penjar els quadres ja totes hem portat, ben calculat, el càtering individual per fer els àpats col·lectius, no hi falta res; begudes, cafè, brioixeria canapès, amanides, fruita... són dos dies, tot calculat. També val a dir que és una mica el nostre regal al Jordi el “profe”, encara que l’hem fet venir amb el seu cotxe, necessitem tres vehicles per poder embarcar-nos els tretze que som.
La preparació està costant més del que pensàvem i ens dóna’n pressa els administratius de la Regidoria perquè han de marxar. Al final el Jordi s’ha compromès a tancar ell mateix el local i la Maria José s’emportarà les claus a la feina a la Fleca Luquín, i el dilluns les hi recolliran abans d’entrar a treballar. És tot un detall, ens han salvat la vida, hem de deixar l’exposició a punt d’inaugurar i no sabem encara quan s’acabarà.
--Quin goig que fa—el Jordi satisfet se la mira—sou unes artistes-- diu somrient. Creiem que és molt valent anar a passar el cap de setmana amb unes iaies, bé, no totes però més d’una si ho som, però també vol ensenyar-nos a pintar del natural la tardor, el canvi de colors de les fulles i Gelida és un bon lloc, la Carme ens ha dit que el paisatge és de, mai millor dit, de pintura.
Ja hem acabat, el Jordi, la Maribel i la Carme es disposen a anar a buscar els cotxes quan de cop se sent un soroll fort, tots ens hem girat i el que hem vist entrar és a un home quasi inconscient, arrastrat per les espatlles per un parell d’individus homes més i un altre al darrera seu amb cara de pocs amics.
Damunt la taula, hi ha el tapís de la Paz que no es penja per falta d’espai, tot i sent una marina preciosa, doncs damunt d’ell hi han posat a l’home els seus amics, que ara si ja es veu que està ferit, està sagnant pel davant de l’espatlla i pel nas, i amb símptomes d’haver rebut una bona pallissa. Pobre Paz amb la feina que ha tingut fent el tapiç. Tot ha passat molt ràpid, sense donar-nos compte del que succeïa en realitat.
--Quiets tots! O algú quedarà pitjor que el de la taula—a la mà porta una pistola i un dels altres amenaça amb una navalla de grans dimensions.
--La porta està tancada, amb el forrellat—continua dient el Tari, el que sembla que mana-- i les llums de l’entrada tancades, ningú molestarà. Esteu segrestats fins el diumenge al matí que ens vindran a recollir. Si algú vol saber alguna cosa de vosaltres no ho sabrà fins diumenge a la nit, ni la policia us buscarà aquí, estarem sense senyals de vida, aquí no s’obriran ni la porta ni els llums del davant. Entesos?Ah! Tu, recull tots els mòbils—ha dit a un dels seus homes—He dit tots! Eh? No vull bromes.
La sorpresa ens ha petrificat, només hem mirat al Jordi, aquest mostra un semblant molt preocupat. Anava a dir alguna cosa quan l’han tallat.
--Aquest home està ferit, i necessita que algú el curi—agafa la Isabel i la separa del grup, la fa asseure en una cadira i diu a un dels homes.
--Nico, lliga a aquesta dona a la cadira—qualsevol tonteria que feu ella se la carregarà, vosaltres mateixos--i dirigint-se al Jordi—quina és la més preparada per cuidar-se del meu amic?
El Jordi, es gira cap a nosaltres i abans que digui res l’Angelina s’avança cap el ferit.
--Jo mateixa—retira la roba de l’home i es mira la ferida que continua sagnant, es treu el fulard del coll, l’arruga i el prem sobre la ferida amb la intenció de frenar l’hemorràgia. Després es dirigeix al que sembla el “jefe”
--Aquest home ha d’anar a un hospital, aquí es dessagnarà.
--Impossible! Ens estan buscant, a més ell s’ho ha buscat...
--Nuri, ajuda’m—aquesta va a fer-li costat.
El Jordi, li fa veure al Tari, reconeixen en l’actuació que són males persones, que igual poden ser lladres, narcotraficants o terroristes i vol fer-li entendre que és segur que ens buscaran i probablement vinguin a la Regidoria. Ell respon que tot estarà tancat i que a l’Ajuntament en diumenge no hi ha ningú, si us busquen serà per un altre cantó.
La Isabel, es troba incòmoda i crida, demana ajuda. El Nico s’acosta i amb cinta americana li segella la boca. El Jordi i la Pepi hi ha anat ràpids, i un cop de puny fa que trontolli ella abans de caure a terra sagnant pel llavi i una fiblada a l’esquena assabenta al Jordi que l’han punxat, segurament que amb la navalla que ha vist quan han entrat.
--Al pròxim moviment t’he l’enfonsaré fins l’empunyadura—i amb to despectiu es mira a tot el grup amb despit.
--Meuques! Agafeu les cadires i assenteu-vos d’esquena la paret en renglera. Ràpid! I tu al seu costat i no juguis!
L’Helena, s’està posant nerviosa i fa un senyal a l’Ascensión com intentant poder fer alguna cosa. La Maria dues cadires més lluny s’adona del joc que intenten les companyes i sense pensar-s’ho s’aixeca i va corrents cap a la vidriera que dóna al jardí. No ha fet falta cap ordre, totes s’han aixecat i les han secundat.
El Nico i el Gary, s’han abraonat sobre elles a cops; la Paz i la Maria José han caigut a terra, la Maribel també sagna pel nas, l’Antònia es tapa l’ull, la Carme no es mou de terra, el Jordi intenta acostar-s’hi, amb el moviment brusc es recorda de la punxada, la humitat que sent per l’esquena ja s’imagina que està sagnant i li barren el pas amb un cop a la cara. Totes s’han quedat esgarrifades i poc a poc s’aixequen, l’Angelina trenca el moment i li diu al Tari.
--Necessito més gasses per taponar aquesta ferida.
Ell, es mira la Nuri i li diu.
--Treu-te aquest jersei que portes, això servirà.
El bonic jersei blanc de la Nuri s’està tornant vermell.
L’Antònia diu que té d’anar al lavabo i la Pepi la secunda. El Tari es mira el Nico i el fa anar amb una d’elles al servei, i notifica que una a una i davant dels seus homes, que ja han demostrat que no es saben comportar i mirant-se a la Isabel diu-- una altre insurrecció i rebrà aquesta—ella està suant i blanca com la cera, el Jordi no pot més.
--No hi ha necessitat que ella hagi d’estar lligada i cel·lada la boca, agafeu-me a mi, deslligueu-la i m’agafeu a mi.
El Nico, s’acosta i de cop l’hi arrenca la mordassa, un crit surt de la gola de la Isabel, i seguidament fa seure al Jordi al seu lloc, s’acosta fins el ferit, aquest demana aigua, aleshores es mira les bosses que delaten part del que hi ha dintre.
--Porteu aigua, oi? Tu!--es dirigeix a l’Ascensión—omple’n un got i dóna-li a la de blau—aquesta, se la mira i li diu que ho faci, poc a poc ella ofereix el vas, que l’Angelina intenta donar al ferit i s’adona que l’home ja no veurà mai més aigua. No s’atreveix a dir que és mort, pensa que podria ser el motiu, en cuidar-lo, de salvar la vida elles. No diu res.
Són les onze de la nit, la poca claror que entra degut als llums dels veïns va afluixant, el Jordi li pregunta si poden menjar alguna cosa i com vol que passin la nit, el Tari després de pensar-s’ho respon.
--Aquí menjarem tots. Tu—acostant-se a la Maria José—treu menjar i beguda per tots—i després... seu al meu costat, diu tot acariciant-li la galta, ella intenta esquivar la suposada carícia, però ell continua amb una mà prement-la cap a ell pel braç i l’altra passant-li per la cara.
Sense deixar d’agafar la Maria José, els diu que s’estirin a terra, l’una al costat de l’altre amb el cap contra la paret, i tu... guapetona, vindràs amb mi dalt. Amb veu autoritària mana al Nico que deslligui al Jordi i que vagi amb el grup de les dones, però abans pregunta a l’Angelina com segueix el ferit, ell no s’ha acostat cap vegada a veure’l, com si l’home només fos el motiu d’alguna cosa, però res personal.
--Em... em... sembla que és mort...
Dóna una empenta a la Maria José que ràpida s’ha posat al costat de les altres, i rumiant uns instants comenta.
--Millor! Menys problemes, un home ferit sempre és una nosa, marxarem més lleugers i amb més calers. Continuo pensant que ell mateix s’ho va buscar.
Si la mort d’un company o el que sigui no l’importa res, tot el grup ja veuen que la seva vida encara val menys i s’esgarrifen. El Jordi continua sagnant, la Paz i la Maria intenten mirar-li la ferida, amb un cop de peu el Tari tira la Paz a terra i la Maria s’estira per evitar rèbrer ella.
Van passant els minuts i després les hores, durant la nit els mòbils no han deixat de trucar repetidament, l’un darrera l’altre.
El disabte ja ha començat a clarejar, el piular d’algun ocell hospitalenc es pot sentir. Ningú ha dormit, simplement s’ha becainejat.
La bossa de la Pepi, ha servit per tapar la cara al pobre desgraciat que ningú sap que va passar, ni que va fer, ni qui el va ferir, alguna cosa fosca si que ho intueixen tots i que ells s’amaguen amb tota seguretat de la policia, i que el lloc que on es troben és un bon amagatall pel cap de setmana, en dia de festa mai s’hi acosta ningú i han dit que el diumenge al matí s’acabaria tot. Ho tenen tot planejat.
A les vuit del matí, tot el grup està despert, angoixat, i assegut a terra d’esquena a la paret com vol que estiguin. El Jordi no s’ha incorporat. Els homes no en fan cas i fan preparar menjar per esmorzar, amb una mirada la Maria José sap que ho ha de fer ella, i treu uns petits entrepans que precisament ja estaven preparats per aquest àpat, agafen els que ells han deixat.
No s’adonen, tot menjant que el Jordi s’ha anat arrossegant en direcció a la porta del carrer, deixa una regatera de sang a terra, aquesta el delata només amb una mirada perduda. El Gari va ràpid darrera seu i abans que arribi al despatx dels funcionaris li dóna una puntada de peu al costat, que fa fer un crit al pobre ferit, i després una altra i una altra. La Carme i la Helena no han pogut evitar d’anar-hi corrents, però el Nico i l’altre les empenyen enrere a cops i les fan caure, aquestes adolorides i temoroses es reuneixen amb el grup. El Jordi s’ha quedat silenciós a terra, no saben com està, l’angoixa va creixent.
Després d’esmorzar les deixen quedar, assegudes a terra, fent un cercle. Quan alguna va al lavabo, acompanyada d’un d’ells, els permeten deixar la porta entreoberta, menys humiliant, però quan passen prop del cos del Jordi augmenta l’angoixa, però han vist que entreobria els ulls, “és viu” han pogut assabentar-se totes. Han respirat.
Els minuts costen de passar, totes s’ho estan passant malament, no saben com acabarà, sense adonar-se`n han començat a sortir converses simples, però poc a poc en l’enlentiment del temps n’han sorgit de singulars; la Carme comenta, el moment ho provoca, que s’ho va passar molt malament quan el seu marit va dir que volia viure la vida, que egoista, no va pensar que tenia un fill, que ell, no havia fet res per quedar-se sense el pare. “Em creia que tota sola no sabria tirar endavant, jo mateixa m’havia menyspreat, doncs he tirat endavant i el meu fill feliç, això és bo”.
Tot el grup ha estat escoltant a la Carme, la Pepi li dóna un cop a les espatlles con reconfortant-la.
La Nuri i l’Angelina s’han ajuntat al grup, l’home ja no necessita cuidadors. S’acosta el migdia, el Nico mana a la Maribel que els prepari menjar, si queda alguna cosa serà per elles però primer menjaran ells. La Maribel, treu uns canapès tots aixafats de dintre de les bosses i prepara dos plats de paper dels que portaven i els ho dóna junt amb una ampolla d’aigua,
--I la Coca-Cola, què? Porta-la cap aqui, l’aigua us la beveu vosaltres. La Maribel, canvia l’ampolla, ni tan sols havia pensat en la beguda, només es treia de sobra la comanda. Els dos homes es posen a menjar com animalets, esmicolant el pà. Es miren al company mort i rient comenten.
--Ens hem tret feina de sobre i una boca menys a omplir i uns euros més a la butxaca—es mira el Jordi—bé, dues boques menys, aquest aviat li farà companyia.
La Maria José, sense esperar permís continua buscant i treu uns petits entrepans i els reparteix, s’adona que són els panets que ha portat ella, poc es pensava quan els triava a la fleca que se’ls menjaria d’aquella manera. Tot menjant, no paren de mirar-se al Jordi, que no es belluga, només fa una estona s’ha sentit un sospir.
La Maria, de cop s’aixeca amb un got d’aigua i va cap el Jordi, el Nico li dóna una empenta, la fa caure junt amb el got i l’aigua pel dmunt.
--A tu qui t’ha donat permís per bellugar-te!
Ajudada per l’Ascensión, la Maria s’aixeca.
--Només volia donar-li una mica d’aigua.
--Tu no, que ho faci la de blau.
L’Angelina, que va amb un vestit blau s’aixeca, omple un got i s’acosta al Jordi. Aquest no obre els ulls, ella li passa la mà pel front i s’adona que el Jordi està bullint, té febre.
--Està malalt, té febre, l’hauria de veure un metge, no es pot quedar aquí—es mira el grup i amb els ulls dóna a entendre que és greu.
--El nostre amic també ho necessitava i no ho vam fer, aquest es quedarà igual.
És mitja tarda, són terribles els minuts que estan passant, s’han anat aixecant i asseient a la sala, estan incòmodes, no deixen estar de peu més de dues.
Tornen a estar fent un cercle a terra. Ara, és l’Ascención la que trenca el silenci tot mirant-se amb despit aquells homes i comenta el que li deia la seva mare sempre” no lo hagas, no lo temas”, així vaig aprendre a actuar segons la meva consciència amb els demés. Tornant-se a mirar aquells homes continua” darrera el motor que ens mou, hi ha gent problemàtica que ho són per la carència i la falta d’amor rebuts. Aquests no saben, ni coneixen el que és una bona abraçada” totes ho afirmen.
Es torna acostar la nit, la temen, la passada ha estat terrible, la Paz comenta en veu baixa que han de fer alguna cosa, i creu que seria potser positiu aixecar-se com l’altre vegada totes de cop, agafar el martell i les tenalles que l’ajuntament els ha deixat per penjar els quadres, i que s’han quedat dins d’un cabàs prop de les portes de l’eixida i trencar els vidres demanant auxili .
Les mirades es van trobant, i es reforcen, la casualitat fa que se senti el mòbil del Tari.
--Si?
--...
--Nosaltres hem seguit el que s’havia de fer. Controlar a aquest grup de meuques no és fàcil,
--...
-- D’esperar-nos sols aquí a tenir de fer-ho amb aquest grup pujarà el preu. Ah! Estaràs content un menys a cobrar.
--...
--No podia ser d’altre, el desgraciat! No ens van descobrir per poc, com agafes gent tan inepta, ja t’ho vaig dir que no m’agradava.
--...
--A quina hora passareu? Feu els tres trucs dues vegades, eh?
--...
--Totes? A totes? Portarà feina, ja pots pensar que no podem fer servir la pipa, no porto el silenciador i el soroll ens delataria, l’home ja no caldrà, no crec que passi la nit.
Unes esgarrifances han recorregut els cossos de totes, els falta aire per respirar, el cervell sembla se’ls hagi parat no són capaces de reaccionar.
--Segons tinc entès, a la tarde esperen l’arribada d’aquest nefast grup, per tan les buscaran, no podeu fallar, aquí ja no ens hi podem quedar més.
Mentre el Tari parla per telèfon, els altres intenten endevinar que li està dient el Marius, el jefe, i s’hi acosten deixant de vigilar-les. Sense dir-se res totes han pensat el mateix, de cop l’Helena agafa el martell i l’Antònia les tenalles de dins del cabàs i fent un esforç que mai comprendran com n’han estat capaces de fer-ho i es llençan al damunt dels homes; la Maria José amb una cadira plegada ha donat un bon cop al Gari que l’ha fet caure momentàniament a terra, la Nuri ha agafat pel darrera els cabells al Tari, però quan s’ha girat ràpid abans que li caigués un cop de puny l’Antònia amb les tenalles amb un cop l’ha deixat inconscient a terra, sagnant pel cap,
El martell no s’ha quedat adormit i l’Helena ha noquejat a l’últim.
L’Angelina i la Maria José, han anat corrent a veure el Jordi, la resta ràpides han anat cap a la porta del carrer.
Tres ambulàncies davant mateix de la Regidoria estan parades, dos cotxes dels Mossos d’Esquadra les secunden, i quatre motoristes de la Guàrdia Urbana també, també un bon grapat de curiosos.
La llitera amb el Jordi és la primera que surt. L’Angelina puja al seu costat, la Maria la seva dona no ha arribat encara, tot ha estat molt ràpid quan han pogut sortir al carrer. Una segona llitera porta al Tari, però qui puja amb ell és un mosso. La tercera s’emporten al mort. Els altres dos els fan pujar en un cotxe de la policia emmanillats, un d’ells porta el senyal d’una mossegada a la cara, mai se sabrà de qui és el motlle d’aquella dentadura, només una ho sap del cert, però no ho dirà mai, de sobres és conegut que aquestes ferides són de per vida, la galta li quedarà marcada per sempre, no es pot saber qui és la responsable.
La resta del grup descol·locades no saben que fer ni on anar. Tenen senyals de violència i una mossa d’esquadra molt amablement les convida a pujar en un cotxe oficial per anar a l’hospital, per una revisió.
Per telèfon han pogut comunicar a les famílies el que més o menys ha passat. Allà les recolliran.
Han passat un cap de setmana ben singular, no s’ho pensaven, ni l’oblidaran mai, l’aprendre a pintar al natural, amb els seus matisos i colors, es quedarà per un altra vegada. Avui els colors els presenten algunes d’elles a la cara.
