El carrer de l’Església, avui, comença com un dia qualsevol, ennuvolat, però amb bona temperatura.

Com quasi cada dia l’Anton arriba tranquil a  la seva botiga, sense saber   que precisament aquest dilluns comença a ser protagonista d’una tragèdia.

“El que pot fer un bon rètol, REBAIXES”, m’imagino que això atraurà algun client de més”, la gent comença a badar al seu aparador aquest matí, avui cada vegada hi ha més gent davant la botiga, però, ni un client a comprar “la crisi”.

L’Anton, s’està posant nerviós veu varis ulls que se’l miren amb insistència i amb una mirada que no pot encasellar, tot dissimulant com que arregla coses s’hi apropa.

La cara de la gent té la suficient atracció per fer-lo sortir, i així poder saber quina peça rebaixada mereix tanta atenció.

L’Anton, ha quedat perplexa, els seus ulls en segons intenten aclarir-li el que està veient. “si no tinc cap maniquí complert, a tots els falta o els braços o el cap, d’on  ha sortit aquest? També es fixa que la marca de caçadora que porta ell no les ven, ni el tipus de gorra...

Continua immòbil, no sent el murmuri de la gent preguntant-l’hi coses, que cada vegada ho fan amb un so més alt, a ell el que l’ha deixat estàtic és la taca de sang que es veu per entremig dels peus del maniquí. L’hi mira la cara, i veu que és la del xicot que ha entrat abans i volia una pilota de rugbi. No en tenia cap allà, no és el tipus que es vent massa, particularment, ho acostumen a comprar els equips que fan competicions, per tan en té alguna però a l’altre botiga, la del carrer Tecla Sala.  L’hi ha dit que s’ esperi que l’hi  va   a buscar.

Quan al cap d’uns minuts ha tornat,   amb la pilota a la mà, el client ja no hi era,  però si s’ha adonat que  ha deixat una bona estesa  de samarretes per terra.

--Com hi ha món! Segur que m’ha fotut alguna cosa!

L’Anton, es mira el munt de roba a terra i enfadat pensa que la dependenta quan arribi ja les recollirà. Es mira l’estància pel damunt per si pot entreveure si falta alguna cosa, la única que li crida l’atenció és una borsa a terra  entremig d’ una barra de samarretes penjades. L’obre i dintre hi veu una lot, dos llibres de muntanya , uns mitjons i uns calçotets.

--Vaja una muda per un cap de setmana—ja tornarà a buscar-la.

 

Aquest matí, l’Anton havia  quedat per anar a caminar amb un amic quan arribés la filla i l’única cosa que fa ja una bona estona és anar repetint que no sap com ha anat a parar aquell xicot mort penjat pel coll en un expositor de la seva tenda. Que abans del matí no l’havia vist mai!

--Vostè  diu que a primera hora del matí ha entrat a comprar ell sol i aquí a les cintes elàstiques que el subjecten hi ha les empremtes de dues persones. Com s’ho explica això?

Ell, anava a repetir el mateix sermó quan un dels policies diu al Torres.

--Tinent, tinent, a terra hi ha un carnet amb la foto del noi.

--Tinent! Tinent! Ja n’estic tip de repetir-ho, ja sabeu que des de l’any 86 no n’hi ha de tinents, som inspectors! Entesos! No ho vull repetir-ho més.

--Ho sento ti..., inspector! Ho deia amb pla amigable.

--Això prenent un cafè al bar d’acord, a la feina poques bromes. A veure ensenyem aquest carnet.

Amb el carnet a la mà el Torres comenta.

--És d’un Centre Excursionista. Ricard Vallès Riera, pregunteu en aquest Centre tot el que puguin saber d’ell.

Si el forense ja ha acabat la seva feina, que l’ambulància se l’emporti i ja podeu obrir el carrer al públic. No faltaran curiosos a mirar.

--I jo senyor, si ja no hi ha el mort..., puc marxar amb la meva esposa  i filla a casa?

--Els investigadors encara es quedaran. Vostè i la seva família poden marxar, però no es moguin de casa.

Per fi la Maria Rosa i l’Anton, seguits de la filla surten de la botiga. Ha donat les claus als homes que estan “tafanejant” la tenda. Sense parlar no els hi surten les paraules, no responen a ningú , tothom vol saber coses, ells ni els senten, només tenen ganes de veure el carrer Xipreret.

 

Aquell carnet, ha permès identificar al pobre desgraciat que ha entrat al matí a preguntar el preu d’una pilota de rugbi per regalar al  nebot, amb tan mala fortuna que quan l’amo a anat a buscar-li a l’altra botiga la del carrer Tecla Sala, travessant l’eixida que hi ha entremig de les dues tendes, trigant una mica, en aquest espai de temps  han entrat un parell de nois que el Ricardo ja ha vist que amb males intencions, li han semblat uns lladregots, ha volgut separar-se d’ells i s’ha quedat com mig amagat en un racó.

La història així ha començat. Un dels xicots que no parava de mirar-se la botiga se l’hi ha acostat i l’hi ha demanat la cartera, ell es resistia i sense manies en un moment el lladre a agafat un piulet que estava allà al costat i l’ha amenaçat. Tremolant el Ricard a tret de la borsa una cartera i un carnet i  ha dit que no portava diners, que només havia entrat per saber el preu d’una pilota de rugbi. Nerviós, veu  que l’hi cau a terra el seu carnet,  àgil i nerviós s’ha ajupit a recollir-lo i en aixecar-se molt ràpid ha coincidit amb el gest d’amenaça del piulet del lladre que amb un gest intimidador i amb força ha fet el gest de clavar-l’hi.  El resultat,amb el gest del noi, el piulet clavat al cap del pobre desgraciat, que només volia saber el preu d’una pilota.

En temps de rebaixes, sempre hi ha gent mirant els aparadors, els dos lladres no saben que no els veuen, però tampoc el volen deixar allà terra  per si entra algú mentrestant o arriba el dependent. No se’ls ocorreix res millor que aixecar-lo d’una revolada i penjar-lo pel coll de la caçadora en l’expositor que es troba davant seu, estiren les samarretes d’una barra expositora per tapar la sang que no para de sortir. Tenen sort en aquell moment no hi ha ningú mirant i surten escopetejats .

L’Anton sempre repeteix que s’han d’arreglar les rajoles de la tenda, ja que amb el temps han agafat pendent, però avui  ajuden al pobre muntanyenc a fer el seu últim recorregut. Poc a poc, arriba fins davant mateix de  l’aparador.

Aquell maniquí és el que es miraven la gent amb tanta atenció. Dies després sabran que era un noi tímid, que mai s’hauria posat en un embolic semblant.

L’Anton i família quedaran tranquils, però no podran oblidar el cas, i a partir d’ara deixaran de vendre pilotes de rugbi. “Que facin servir un meló!”

Per les empremtes, la policia  ha pogut localitzar, i empresonar als assassins de la botiga dels Esports As.