HOTEL ONADA (8)
--Caram amb aquest estómac! Quina ardor tinc
--El senyor Joan, el pare del Rafel l´amo de l´hotel no pot dormir, te malestar, volta per la habitació, veu aigua, agafa una pastilla se la posa a la boca
0 En un dels seus passejos en passar per davant del mirall de l´habitació es veu reflectit i tot i el malestar somriu.
--Amb aquest pijama granat i el gorro de dormir blanc semblo un Pare Noel-es torna a posar al llit, gira i més gira, no pot aclucar els ulls, ja ha acabat de xupar la pastilla i res
S´aixeca disposat a anar a la cuina, per l´escala de Server,a veure´s un got de llet, és la única cosa que li calma, ja ho sap d´altres vegades.
Està pujant per l´escala quan sent un xiu-xiuetx, a poc a poc va pujant i a l´ultim revolt, sorpresa, davant seu dos parells d´ullets que se´l queden mirant amb estranyesa i admiració.
--Marc! És el Pare Noel!
--Oi sí! LLuís!
En Joan es queda encara més sorprès que ells. Anava a desfer l´embolic
Però de cop
"Perquè no ser-ho per uns minuts?" Es raona per a ell mateix.
--Què hi feu aquí a l´escala!--els hi pregunta.
--No podiem dormir-a la vegada contesten els dos.
--Però ja sabeu que a mi m´agrada que els nens dormin quan jo passo.
Els dos han abaixat la mirada.
--Veiam
--mira al seu voltant i la porta que dóna al passadís de les habitacions és oberta-i els pares?
--Són baix a la cafeteria tots quatre-contesta en Marc.
El senyor Joan s´acosta als graons i s´asseu dos més avall que ells, el qual li permet parlar a la mateixa alçada.
--No podeu dormir? Què us passa? Com us dieu
--Jo Marc-contesta rapidament un nen d´uns cinc anys , rosset, cabell llis i ulls marrons.
--I tú, com et dius? Ara no me´n recordo de l´any passat, ja veureu com sou tants
--Jo sóc en Lluís-respon l´altre més o menys de la mateixa edad però morenet de pell, cabells rinxolats i uns ulls de color blau intens-però Pare Noel, ja no agafaré més xocolata sense permís de la mare, de veritat que no!
--Sí, ara ja me´n recordo de tú, ets el que agafes xocolata d´amagat, perquè jo ho veig tot, ja ho sabeu oi?
--Si, sí! És ell!--Senyalant en Lluís, com volen deixar les coses clares.
--Però si no dormiu no us podré deixar els regals
a veure si us recordeu del que heu demanat-el senyor Joan cada vegada més immers i complagut en el paper.
--Pare Noel-pregunta en Lluís-la mare diu que ja tinc molts cotxes, però baix a la tenda ni ha un de bombers, amb una escala llarga, molt bonic, i a mí m´agrada molt.
--Què potser és aquell vermell?- pregunta el senyor Joan.
--Aquell! aquell!-rapidament contesta en Lluís.
--I tú Marc? Dirigint-se i interrogant l´altre nen.
--A mí m´agrada el cotxe de l´ambulància que hi ha al costat. La mare també diu que tinc masses coses i que potser m´ho portaran els Reis si em porto bé. Però oi que és bonic Pare Noel?
--Són els dos que hi ha baix a la botiga de l´hotel. Oi? Els pregunta tot rascant-se el braç.
--L´ambulància toca la sirena!-- Certifica en Marc.
--Mira! Els bombers també la toquen!-replica en Lluís
--Bé, bé, aneu a dormir abans que pujin els pares i si us adormiu aviat, ja veurem
ja veurem
En Marc i en Lluís, s´aixequen d´una revolada i marxen correns cap a les habitacions, la portes contigües estaven obertes, en arribar-hi tots dos a la vegada paren, se n´entornen cap a ell, li fan un petó i una gran abraçada, i marxen corren i rient.
Aquells petonets dolços, aquella abraçada, el sotraguen fortament, de cop, s´adona que feia molts, però moltissims anys que ningú no l´abraçava amb tendresa, ja ni tan sols se´n recordava de la última vegada, en Rafel, el seu fill, ja fa tants anys que va deixar de ser petit..
Una esgarrifança extranya li recorre el cos. El llum de l´aplic de la pared fa pampallugues, no hi veu clar, busca el mocador. El seu singlot queda ofegat pel brogit i l´eixordadissa del restaurant que puja per l´ull de l´escala.
Són les 9 del matí, al menjador ja comencen a entrar els clients per anar a esmorzar. Damunt la taula número 14 hi han dos paquets, cada un d´ells porta un nom, Per en MARC i en LLUÍS, de part del Pare Noel de l´Hotel Onada.
(Orchid)