Hotel Onada 10
La Lluïsa i l´Elvira, com cada matí, estan arreglant les habitacions, ja ho fan tan de rutina que es pot dir que miren sense veure res: llençols arrugats, tovalloles per terra, aigua al costat de la dutxa, cabells dins del lavabo, papereres mig plenes de papers o embolcalls de plàstic..., una veritable rutina, però sense poder-se entretenir perquè els clients que no marxen poden apareixer en qualsevol moment i tenir de sortir i haver de tornar un altre moment els retrassa la feina, per tan amb rutina, sense córrer, però també sense pausa.
-Aquesta habitació, la 103, és la més maca de l´hotel, no m´importaria passari una nit-comenta l´Elvira que de cop s´ha estirat sobre el llit.
-Clar però junt amb el Richard Gere, oi?-li respon la Lluïsa-seguint-li la comèdia-va aixecat o no acabarem mai.
-No t´ho dic en broma Lluïsa, alguna vegada em regalaré una nit en aquesta habitació... i el Richard Gere vindrà al meu costat, encara que sigui somniant!
Ja han enllestit la neteja del 103 i entren a la 104, l'Elvira s´adona que s´ha deixat el drap de la pols i torna a entrar al 103, l´agafa se´l posa a la butxaca i no pot resistir la temptació d´obrir l´armari. El penjarrobes plè de vestits d´home i dona i en el prestatge, davant seu, com desafiant-la una camisola de dormir preciosa, transparent, de gasa, color negra, amb unes flors brillants que fan joc amb les de les calcetes.Una virgueria pensa.
-Mare meva, quina preciositat... el que deu valdra això-la toca, i els seus dits noten una suavitat atraient...Repentinament l'agafa i, apoiant-la sobre seu es mira al mirall-llàstima em sobre la roba, pensa.
-Es de la meva talla!-comenta com per a ella mateixa-i si me la probo? He vist sortir a la parella i aquesta gent acostumen a no tornar fins a l'hora de dinar.
És estiu i l'Elvira a part de la roba interior només i porta la bata al damunt-en cinc minuts estic i hauré tingut la satisfacció de portar una peça, que més que bonica, és rebonica, jo mai me la podré comprar, bé comprar si podria però sempre em farà falta una cosa de més necessitat.
Amb molt de compte l´agafa i entra al bany, es treu la roba i se la posa. Queda com captivada d´ella mateixa, es mira, per davant, de costat , per darrera... Aleshores recorda el gran mirall que hi ha a la pared, als peus de la cambra, surt a la habitació a mirar-se. Ara fins i tot balla, i a la vegada intenta fer posses com les artistes de la tele quan anuncien aquestes prendes. Es troba als núvols.
Amarg despertar, a l´altra cantó de la porta d´entrada se senten riallles i les veus del hostatgers de la 103. L´Elvira s´ha esglaiat, ha quedat esverada i corglaçada, no sap que fer. En fracció de segons pensa que potser s´han oblidat d´alguna cosa i tornaran a marxar desseguida i no se li ocorreix altra cosa que obrir l´armari i com en les pel.lícules posar-si dins.
Rialles i petons és tot el que sent l´Elvira. Una suor freda tot i ser l´estiu li està amarant tot el cos, les mans tremoloses i ara li falta aire per respirar.
-Va José Luís! Otra vez no! Nos van a cerrar las tiendas! Ja,ja,ja. No! cosquillas nó!
-Hay que aprovechar la cama, nos ha costado un ojo de la cara, no! pués a aprovecharla! Ven aquí!
L'Elvira no pot veure res, però les paraules són suficients-no puc quedar-me aquí fins que acabin! I són nuvis! Potser faran sessió continua! M´estic ofegant!-De cop pensa amb el senyor Rafel, l´Eduard, en Llibert...-- quina vertgonya, però no puc més!-
Passat el temps s´adonarà tot recordant que a vegades les persones actuen espontaniament i es fan actes que després un mateix potser ni reconeix com a propis.
De cop la porta de l´armari s´obre i davant la sorpresa de la parella, l'Elvira amb la camisola posada, amb les mans alçades com si volgués volar, fent petits saltironets i a la vegada imitant la veu d´un infant:
FELICITATS! REGAL DE LA CASA! SÓC EN CUPIDO! MOLTES FELICITATS!
