El tarannà del Baix Empordà, ja fa 15 anys (VI)

Temes:

--Turisme (La Perola)

--Records de Calella.

En sortir de la botiga del Miquel Lloveras, encara amb la visió del petit pessebre del Port Bo, recordo que la Conxa Guisset, la responsable de turisme de Calella, i els  seus comentaris, en veure un dia la meva cara de sorpresa quan em vaig trobar davant d´un pessebre amb les figures de mida humana, en un petit local, Sa Perola, també singular, davant mateix del Port Bo. Aquest lloc era un petit tresor per als calellencs, un petit edifici del segle XIX, utilitzat per la Confraria de Pescadors de Calella per endurir les xarxes de cotó.

Feien bullir l’aigua dolça del pou amb escorça d’arbres, i quan el líquid estava a punt s’abocava a la canal fins a la tina petita, on s’impregnaven les xarxes de cotó. Seguidament es traslladaven a les tines grans per deixar-les escórrer, i així aprofitaven el tint restant.

Durant la dècada dels anys 40-50 va arribar el plàstic. Aleshores, les xarxes van ser suficientment dures i l’edifici deixà de ser utilitzat. L’any 1986 la Confraria de Pescadors de Calella va cedir l’edifici a l’Ajuntament per a ús dels vilatans. Va ser aleshores quan la regidora, l’Aurora, des de l´Ajuntament, es va bellugar i avui tenim Sa Perola per a aquesta finalitat.

Li pregunto a la Conxa si només serveix com a centre de turisme, i seguidament respon que és el lloc de reunió municipal dels calellencs; de moment és el lloc on van a votar, o a reunir-se per qualsevol motiu, diuen que més endavant els construiran un lloc més adequat per a aquestes afers. De moment, a l’any 1997 encara no hi ha res més.

 --Els que som observadors veiem que avui a Calella els idiomes que voletegen junt amb la tramuntana són tan variats que ja, si no els domines, no saps en quin idioma et parlen; com us ho feu?

--Principalment usem el català, però tenim pamflets en francès, anglès, alemany i tenim en perspectiva altres idiomes.

En preguntar-li què li demanen em contesta que on poden anar, què poden veure… i que ella els aconsella caminades davant del mar, ja que molts dels que hi van no estan a acostumats a veure’l, pujar fins al far de Sant Sebastià, el Camí de Ronda, el Jardí Botànic i, sobretot, el Museu del Suro de Palafrugell.

Penso que per fer aquesta feina com veig que la fa ella, amb tant d’entusiasme, ha de sentir alguna cosa més que una simple dedicació per al lloc de treball i insisteixo a preguntar-li què li agrada de Calella. Ràpidament em contesta que, en arribar cada dia al matí, s’ha de parar davant del Port Bo; s’atura i gaudeix del paisatge i aspira l’olor del mar.

--Ja fa 12 anys que hi vinc i no passa ni un dia que no m’hagi mirat el mar --em respon--. De Calella, l’única cosa que no em plau és el soroll de les motos. Haurien de fer alguna cosa sobre aquest afer, fereix, trenca l’encís de la imatge del poble.

Crec que jo també penso el mateix, m’acomiado i aprofito, en girar-me, per mirar altre cop les petites ones que avui estan banyant el Port Bo, el qual sempre ofereix un tema per a les pinzellades dels pintors; moltíssims ja ho han descobert.

Vaig tirant amunt i en passar davant de la perruqueria de la Teresa Bigas, entro a saludar-la tot i sabent que com quasi sempre, em dirà que porto el cabell malament i, abans que jo pugui dir res, ja li haurà dit a la Mariona, la seva filla, que em comenci a rentar el cap.

La Teresa té unes mans que saben fer miracles, no m’hi puc resistir. Mentre m’estic esperant saludo a la Rosa Sánchez, que seu al meu costat. Bé, és la Rosita per a tota la gent de Calella. En un poble tan petit i a l´hivern, són a tocar les cares conegudes i la Rosita és d’aquelles que, a més a més, sempre amenitza l’estona explicant coses interessants; i com que la curiositat és una de les meves febleses, sóc tot orelles.

La veig tan entusiasmada parlant de Calella que no puc evitar preguntant-li:

--Rosita, com vàreu descobrir Calella, vós?

--Jo sóc nascuda a Barcelona, però a través del meu bon amic Tomàs Alonso, cap allà als dotze anys, la vaig descobrir; els seus pares n’estaven enamorats i em van influenciar molt a mi i aquí estic, més calellenca que els nats al poble.

La Teresa com la Pili sap que el cafè és el meu punt feble i com que sempre té la cafetera a punt, a les tres clientes ens ha posat damunt, en un cantonet del tocador, unes tassetes fumejant i desprenent la flaire del deliciós nèctar. Irresistible. Tot bevent-lo la Rosita continua explicant que Calella és el millor bocí de la nostra costa, sense menysprear cap altre lloc, però ella la considera “la perla de la Costa Brava”, en ser-hi al mig.

Amb entusiasme continua dient que des de qualsevol punt, tant en cotxe com pel mar, és el punt de partida per gaudir d’un paisatge a vegades fins i tot luxuriós; a cada caleta, hi ha pins que surten de les roques, aquest fet sorprèn els estrangers.

 Hi ha vegades que tot parlant amb la gent m’adono que m’hi trobo a gust perquè corroboro tot el que diuen i en el meu interior encara hi afegeixo imatges, com poden ser les tortuoses escaletes que des del Camí de Ronda et porten directament al mar. Animo a baixar-les a qualsevol persona que les cames li ho permetin, ningú no se n’ha penedit mai de fer-ho, i és que un ni tan sols se n’adona que baixa escales, inconscientment es miren per posar bé els peus i no caure, però la transparència de les aigües, el seu color turquesa en alguns trossos, les formes de les roques que la fantasia de cadascú en observar-les aprecia i avalua, i de cop el mar als teus peus...

En preguntar-li quins són els seus primers records que la van impactar tant, ràpidament em contesta.

--El mar! Aquesta aigua tan clara, neta, maca... em va encisar. Somric sense que ella se n’adoni. En plena adolescència, tota la colla de joves que sortíem junts, ens anàvem a banyar al Golfet, per camins aleshores de cabres. Recordo haver passat entre sureres pel terreny que avui dia hi ha el Sant Roc... jo he vist edificar aquest hotel.

Ja que els seus records són llunyans li pregunto qui era, per aquella època, l’avi o l’àvia més vells del poble.

--La “Baba” de Cal Batlle, que avui seria de llarg centenària.

La Rosita es queda silenciosa i com recordant, li respecto el moment, segurament algun pensament li deu d’haver produït aquest canvi i de cop com si arribés d’algun lloc ens diu que hi ha un fet molt trist que no ha oblidat mai... la guerra.

--Recordo que un piquet venia a cremar l’església i va sortir la gent del poble i els van dir que l’església era seva, de Calella, i que si algú l’havia de cremar eren els calellencs. Els vam fer fóra! I aconseguiren que no ho fessin. Aleshores, la gent de Calella entre tots junts amb mossèn Rafel, vam intentar buidar-la per no cremar res de valor. Al final només es va consumir tot el que es podia tornar a comprar: bancs, reclinatoris, confessionari... però l’església, no.

Entre nostàlgia, pena i gaudiment, la Rosita se la veu feliç; hi ha records en què el dolor, amb el temps, es converteix en goig. Continua dient que una remembrança positiva per a ella és quan anaven a les Voltes esperant l’arribada de cert pescador, amb la seva barca “l’Amic”, i quan no se n’adonava tota la colla li agafaven, fent servir les seves gambines; també es proveïen de garoines que feien servir d’esquer, intentant fer la seva pesca per després anar a una caleta: el Cau, el Golfet, Aigua Xelida... Ens fèiem un senyor dinar, tota la colla sempre els hem recordat, el pescador feia la vista grossa, ja li havíem acostumat.

Li comento que veig que per a ella aquest poble és una cosa més que un conjunt de cases i em respon recalcant que:

--I tant! És un conjunt que estimo tant... Ja de joveneta deia que quan seria gran em quedaria a viure-hi, i he tingut la sort de poder fer-ho.

--En aquests anys deveu d’haver vist un munt de coses i fets del poble, oi?

Em somriu i veig que pensa un moment per després dir-me que recorda una vegada en què al pati de Cal Perico hi cantaven havaneres els pescadors i en Serrat, que vivia per allà el Sant Roc, va fer venir els de la ràdio per poder gravar-los cantant, però sense avisar-los. No van comptar que ells no ho feien seguit i paraven tot fent exclamacions com: ”collons, has començat massa aviat”, “merda, hem tornat a començar malament”... Clar, ells no sabien, ni en Serrat ho havia previst que aquest fet podia passar. A la fi es van sentir tres o quatre havaneres seguides. Després algú es va enfadar i n’hi van haver que ho van trobar graciós, també satisfets de sentir per primera vegada la seva veu; clar, ja parlo de molts anys enrere.

 

 

Escriu un comentari