Tema:
-- Grup d’Havaneres Els Cremats
--Parlant amb l’amic Càstor Pérez Diz
Tot passejant pel Camí de Ronda, em ve al pensament la vegada que a casa la Rita Ferrer, professora de música de Palafrugell, m´hi vaig trobar tots els components del grup d´havaneres Els Cremats.
Un grup de joves que em van fer passar una estona molt entretinguda. És ben veritat que “gent jove pa tou”, vaig riure molt, jo els preguntava seriosament i ells em contestaven amb una barreja de gràcia i d´humor, i en el seu to no sé que hi havia però l´estona que hi vaig passar va ser molt divertida. Pepe Cruz, Koko, Enric Ferrer, Jordi Aguiló, Ramon Ponsantí i Narcís Ferrer.
--Com se us va ocórrer formar el grup?
--No fa massa anys, quan l´ajuntament ens va proposar cantar el dia de les havaners de Calella pels carrers del poble. Va ser un repte.
M´aclareixe que ja sabien música, però cantar havaneres no, els va agradar i aquí tenim un grup d´havaneres de gent jove. El nom li van donar un dia que havien de donar el nom i espontàniament els va sortir “Els Cremats”. Ara s’hi senten plenament identificats i les seves cançons van dirigides a tot el públic en general, amant de les havaneres.
--El vostre repertori es compon de cançons noves o bé tradicionals?
--N´hi ha de modernes i de tradicionals, també tenim inclosos dos temes provinents de l´Alguer, degut a la participació amb la coral Nit de Juny, que ha estat una escola per a nosaltres.
En saber música componen cançons ells mateixos: Somni d´aigua, L´amic perdut… i les sortides s´han anat ampliant: Costa Brava, Barcelona, Madrid… El més difícil em diuen és poder aconseguir actuacions importants, degut a la gran competitivitat que hi ha en aquest gènere i al gran nombre de grups de la comarca.
--Com a músics. quins instrument toqueu?
--Al grup, en Koko canta de baríton, en Pepe també i a més toca la percussió, en Ramon, el crac de Begur, toca la guitarra i canta com a baix, en Jordi canta de tenor a l´igual que en Narcís, i per últim l´Enric, el flautista de Llafranc, toca la flauta i canta com a baix.
Entremig de les rialles diuen que ja tenen un disc gravat i ara estan treballant fort. Que la seva fita màxima, difícil per certes circunstàncies, és pujar a l´escenari de Calella, la “Catedral de l´Havanera”.
Els animo dient que tots el que hi pujen també han tingut primerament aquesta ambició, que estan seguint el camí correcte.
S´han acabat els comentaris jocosos, i l´esbargiment en què ha transcorregut la xerrada. M´acomiado de tots ells. S´ha fet fosc. Tot conduint m´adono que estic somrient. Qui pogués tornar als vint anys.
Poc a poquet vaig passejant cap a Calella, on m´està esperant el Micra. Dóno les últimes mirades dins la blavor que envolta les illes Formigues, unes veles llatines contrasten amb la seva blancor, els fan companyia, de lluny semblen papallones voleiant al seu voltant com un ritual. Sé que és impossible però a vegades em dóna la sensació, quan les miro des de la platja que han canviat de forma, possiblement siguin les onades que segons l´estat de la mar en estavellar-s´hi les deixa a mig cobrir.
Em trobo a Calella. al Port Bo, i d´alguna finestra se sent com canten una havanera, és el lloc ideal per sentir-les, sempre són boniques però en aquest marc agafen un caire especial. En Castor Pérez Diz un dia em deia que ell era autodidacta, corferit per la música tradicional, que jugava amb la guitarra des dels tretze anys i va ser aleshores quan vaig assabentar-me que el seu primer contacte amb les havaneres havia estat en arribar l´any 1971 a l´Empordà.
--Així no les coneixies abans?
--Jo fins aleshores en la música buscava alguna cosa que m´omplís, però no en trobava de tradicional, el que se sentia més era estrangera. Aquí em vaig trobar amb un filó d´aquesta música del poble que em va agradar. Em vaig adonar, aleshores, que l´havanera és un nexe d´unió entre dues cultures. És mestissa i m´agermana amb la cubana. Aquesta, eminentment vocal, és l´herència cultural dels vells cantaires del litoral gironí.
--Però el teu contacte seriós amb els conjunts quan va ser?
--L´any 1972, em vaig integrar al grup Port Bo com a reforç de la corda de baixos i com a instrumentista. De la mà dels components històrics d´aquest grup (Ernest Morató, Carles Mir i Josep Xicoira) inicio un període d´aprenentatge, perllongat fins el 1977. Aquest any, els vells cantaires passen el relleu als seus hereus musicals. Un cop reestructurada la formació vaig assumir la direcció artística fins a la temporada 93. L´any 94 entro a formar part del grup Caobana.
Em defineix el seu repertori format amb l´estructura vocal a dues cordes (tenor i baríton) i amb la guitarra com a únic soport instrumental. Cançons en català i castellà, de la península i d´ultramar, per corroborar que el nostre mestissatge cultural no és exclusivament mediterrani. En el gener del 95 inicio les activitats amb el grup Duet.
A l´igual que els músics de les cobles em corrobora que si una havanera li surt rodona s´emociona. Creu que s´ha de reforçar la qualitat i la informació. Mantenir l´exclusivitat del gènere i augmentar la participació forània, que la gent de vegades no és concient que aquestes cançons formen part del nostre actiu cultural, s´ho prenen com un divertiment.
Haurem de deixar que la tramuntana i el mestral escampin tots aquests raonaments, ambicions i il·lusions.
