Temes:
--Museu Rural a Palau-Sator.
Es podria dir que Palau-Sator es redueix a un sol carrer, ja que el poble el conformen una illa de cases, i les seves parelles corresponents al davant, el traçat és completament medieval, vist des de l’aire dóna la impressió d’un mosaic de teulats i entremig d’ells la gran figura de la torre, que és la que va donar nom al poble “Sa tor”, fou construïda segurament en els segles X o XI, és l’únic vestigi del castell que estava situat al bell mig del poble. Des de l’any 1936 que la torre llueix un rellotge fet de rajoletes de ceràmica blanca, consta en una placa sota seu. Fa poc a Torroella del Montgrí es va commemorar els 700 anys del castell del Montgrí i entre les edificacions d’aquella època medieval també i figura la Torre de Palau-Sator.
En el carrer Extramurs del poble hi ha un Museu d’eines del camp i atuells agraris que encara que no siguin medievals sí que tenen un valor per l’antiguitat i pel record de la història. Moltes vegades m’atrau l’acostar-me, serà perquè vinc de pagès, sempre em dic que haig d’anar a visitar-lo, avui li ha tocat el dia, ja que hi sóc a prop ho aprofitaré.
M’assabento que aquest Museu es va obrir al públic el 24 de juliol del 1996, pensant que d’aquesta manera es podia recuperar i preservar la història rural, que hi havia una mancança a la comarca i que era el moment de fer-ho, de no ser així totes les eines del camp que ara són exposades s’haurien fet malbé, quedant en l’oblit, i les properes generacions no ho haguessin perdonat. És la seva història. Les seves arrels. Així m’ho diu el seu director i fundador del Museu en Josep Maria Frigola, li pregunto:
--Per muntar el Museu van sorgir contratemps o el motiu tenia la suficient força per anar endavant.
--No, no van sorgir contratemps, la il·lusió de tenir-ho acabat ens donava força. Però a part d’una petita aportació del Consell Comarcal no vàrem tenir cap tipus d’ajuda.
--D´ón provenen tots aquests estris?
--Hem tingut la sort de recuperar eines pròpies de les comarques gironines. Imagino que en veure-les més d’un s’hi sentirà identificat i podrà explicar a la seva mainada com ells els manejaven.
Li dono tota la raó, a mi personalment m’ha fet retornar en el temps i m’adono que en un munt de coses hi estic plenament familiaritzada; el cubell de zenc on s’hi posava la roba en lleixiu, els fogons petits de sobre la cuina, que cremaven carbó de boles, no en sé el nom real d’aquell carbó; d’alzina, de pedra..., era molt lent i s’havia de ventar contínuament perquè bullissin les coses o sinó s’apagava. La gran llar de foc de les masies o cases de pagès que feien cremar troncs de quasi dos metres, acostant-los de mica en mica així que s’anaven cremant, el perol que hi penjava sobre el foc, la manxa per fer revifar les brases quan aquestes dequeien i no cal dir tots els estris de l’armari de la cuina i els mitjans de neteja de l’època.
Avui en dia si s’explica que amb l’aigua de bullir les bledes s’hi rentaven els plats i que quedaven molt nets, o bé que en comptes de lleixiu a vegades s’utilitzava la cendra dels brasers, pot semblar incoherent, oi? I un munt de coses es podrien explicar... I la maquinaria pel camps? Aquí és on el salt potser ha estat més gran. “Ojos que no ven, corazón que no siente”, si els avis aixequessin el cap es pensarien que són en un altre Món, ells ni sabien ni intuïen el que deportaria la història a les properes generacions, eren feliços amb el que la vida els oferia, no coneixien res més...
Trobo molt encertat el que ha fet en Josep Maria d’incorporar-hi mitjans audiovisuals a l’exposició, així els visitants més joves que no ho hagin viscut en veure treballar les màquines es poden fer més el càrrec de com ha canviat tot, els més grans anem assolint mica en mica els canvis però els més joves...
Torno a preguntar-li al Josep Maria.
--Quina és la peça més emblemàtica de la col·lecció?
--La màquina de batre i el tractor dels anys 20.
Veig que se sent satisfet de la tasca realitzada i a més diu és gratificant comprovar que la feina feta és reconeguda i la gent la sap apreciar. Sobre si se sent orgullós de la seva existència.
--Sí, molts si senten identificats, estan contents que la idea de la col·lecció hagi sortit del seu poble.
--Quin tipus de gent el visita?
--La majoria són d’aquí, però en els mesos d’estiu que són els de més afluència de estiuejants també en venen d’altres indrets. A part, també les escoles de les rodalies s’han interessat en el tema perquè com deia abans aquests estris formen part del passat, d’aquesta amainada.
El Museu està molt ben presentat i s’ha tingut especial cura en la presentació, faré una descripció tal i com està perquè un es pugui fer a la idea si no el veu de com realment era el principi del segle XX i part del XIX .
CARROS I TARTANES:
La tartana del pagès que s’usava per anar al mercat, dins hi trobarem el tombarell o d’acular que tenia la utilitat de transportar fems, terra i pedra; el de la premsa de vi itinerant; el carro típic empordanès; el carro de l’hortolà que duia una vela opcional; la carreta de bous; el carret per a burro o haca; el carro de la mesquita i la tartana construïda a Torroella de Montgrí.
MAQUINARIA AGRÍCOLA DE TRACCIÓ MECÀNICA :
La transformació agrícola de la pagesia arriba
Amb la modernització del estris per treballar el camp. El tractor substituía l’animal i bona part de l’esforç humà. No per això va suposar l´abandonament de totes les màquines fins que aleshores eren tirades per animals. Algunes, com la lligadora, es van adaptar al tractor, i agilitzaren Aixa la seva funcionalitat.
SEGAR I BATRE MANUAL:
El segar a mà es feia amb el volant que tallava i l´esclopetet que, col.locat en els dits, ajudava a reunir el feix. També feia falta una pedra d’esmolar per tal de tenir la fulla ben esmolada del voltant, de la falç o la dall.
CARRETER:
Els constructors de carros ja han desaparegut però en aquest plafó persisteix, a mode de curiositat. Les eines més usuals del carreter: làixa, que serveix per desbastar, el filaberquí per foradar i la serra maner per partir socs. El torn per tornejar botons de rodes en un inici era del tipus de ballesta, semblant al dels cadirers però més reforçat.
EL CELLER:
Un cop feta la verema, el vi es diposita en botes al celler, un espai fresc i més aviat fosc. Allà, hi trobem les semals, l’embut per omplir les botes, la manxa per extreure´ l’aire i el bot fet de cuiro de cabra que té una capacitat de 60 litres.
FERRER :
L’ofici de ferrer abraçava diverses especialitats. La més estretament lligada a la pagesia fou la de ferrador de potes d’animals, que era qui forjava les ferradures i les clavava l les peülles de la bèstia.
LA CUINA I ELS ESTRIS DOMÈSTICS :
Presidida per la llar de foc, d´on penja el perol d’aram utilitzat principalment amb motiu de la matança del porc. Prop del caliu, també, el trespeus per sostenir les olles, els molls i les graelles. La vida familiar a pagès es concentrava a la cuina, sobretot a l´hivern.
He passat un ratet agradable, interiorment agraeixo al Josep Maria Frigola la bona pensada de posar en marxa aquest museu, d’enriquir el Baix Empordà, sempre agrada aprendre coses i quan són d’aquestes que t’hi pots identificar en algun aspecte encara més.
