El Baix Empordà ja fa 15 anys (VIII)

Temes:

--Aquarelista.

--President Associació de Veïns de Calella.

És el capvespre, la gent ara surt a donar un vol; el carrer de Chopitea és un anar i venir sense presses, en arribar al final, al Port Bo, el carrer està ple de vida, les paradetes d’abillaments, filigranes en pedres naturals i artificials, clauers... són la delícia de les adolescents... i potser no tan adolescents també, però el que em crida l’atenció, com cada dia que la veig, és una parada amb unes aquarel·les de vistes de la platja de Calella i el seu entorn. M’hi acosto, estan tan ben fetes..., em dirigeixo al jove que hi ha al davant, m’assabento que es diu Francesc Bordallo, que és nat a Barcelona però que actualment resideix a Torrent i que fa cinc anys que prop del Port Bo exposa la seva pintura; diu que a Calella la llum del carrer és diàfana, i que el blanc de les seves aquarel·les té una altra lluminositat.

 --Sempre heu exposat a Calella?

--No, primer ho vaig fer a Llafranc. No havia pintat mai marines, i en veure la possibilitat, plàsticament, d’exposar diferents temes, allà les vaig començar. Un dia, passejant per Calella, em vaig adonar que els paisatges idonis per als meus pinzells eren aquí.

--Però, què és el que us agrada més de Calella?

--Com he dit abans, la llum especial que tenen les voltes; Calella, des del Sant Roc, sembla un pessebre vivent. Un poble dins un contorn de fantasia.

--Quin tipus de públic és el que us compra?

--D’aquí i d’allà. Els turistes s’emporten quadres petits, per comoditat de transport. Els anglesos són els més interessats i després venent els alemanys, holandesos... Els francesos toquen molt i compren poc.

--Quins comentaris us fan els turistes?

--En general, bons. S’estranyen, moltes vegades, que vengui aquesta pintura al carrer.

El fet que la gent que ve de vacances s’emportin trossets pintats, dels racons més bonics de la nostra terra, crec que és una manera de fer país, una propaganda completament directa.

En voler saber quin és el seu tros preferit de Calella em respon que el Camí de Ronda, anant cap al Golfet.

--Baixo fins al mar, on s’hi troba una petita piscina natural. Allà em sento privilegiat, es pot gaudir d’una vista de Calella extraordinària.

Té tota la raó, aquesta part de la Costa Brava no tothom pot gaudir-la i no m’estranya que les seves aquarel·les tinguin tanta llum i vida; no és el mateix copiar d’una postal el motiu que absorbir el paisatge per després reproduir-lo.

Li dic adéu tot donant-li la mà, desitjant-li bona sort, bona venda i que no decaigui la seva il·lusió.

Me n’hauria d’anar cap a casa, però la temperatura és agradable i un cafè amb llet a la terrassa del Gelpí m’atrau molt més, encara que avui m’estic passant en la passejada, però s’ha d’aprofitar els bons moments perquè penso que per desgràcia els dolents vénen sols.

 És una terrassa privilegiada; durant la jornada el sol hi dóna de ple i als vespres i a la nit la fresqueta és un tonificant de la calor del dia. De lluny, des d’ enmig del mar, les illes Formigues a les nits et van picant l´ullet; si això ho gaudeixes amb una bona companyia ja no pots demanar res més. L’oloreta del cafè barrejada amb la salabror del mar dóna’n un sabor especial al moment; i ara el gaudeixo mirant cap a les illes Formigues, la passada tramuntana les ha deixades netes de calitx, imponderables, entreveig alguna vela que es gronxa aprofitant les últimes bufades del dia. Amb les dues mans agafo el got, m’agrada la caloreta que desprèn, un glopet del cafè amb llet i torno a mirar cap al mar, les Formigues. Tan absorta estic que no m’adono que m’estan saludant, fins que em toquen el braç.

--Hola Angelina, en què penses?

--Ah! Hola! Josep --contesto com despertant.

--Saps? Estaves rient sola --em diu divertit.

És en Josep Esteve i Gelpí, president de l’Associació de Veïns de Calella.

--Seu Josep, el cafè amb llet acompanyada l’assaboriré millor.

En Josep retira una cadira i seu al meu davant. no fa gaire em va dir que era president de l’Associació des del 1989, però que l’entitat havia nascut el 1961.

--Què et va motivar, Josep, a ser-ne el president?

--Més que motivar-me es va escaure que l’antic president va haver de marxar i amb presses es va buscar un substitut. Jo, interessat per tot el referent a Calella, i també com que havia estat secretari de la Junta anterior, va fer que m’hi trobés, sense buscar-ho.

Em diu que se sent satisfet de ser-ho, ja que li permet fer coses pel poble.

--L’Ajuntament de Palafrugell es preocupa, o més ben dit us soluciona els vostres problemes?

--Sí, suposo que com que tenen molts de problemes, a nosaltres ens queda la sensació que no se n’acaben de preocupar prou.

--Desgasta el fet de ser president? Us crea impotència?

--Desgast, no. Impotència, de vegades. Però l’experiència t’ajuda a suportar-ho. És molt important no estar sol, sentir-se raspallat per una Junta de companys.

En voler saber què voldria per Calella em contesta.

--La meva Calella utòpica ja no tornarà, i no la puc desitjar. Els meus avis, aquí, hi tenien l’hotel Gelpí, actualment ja ho veus, desaparegut. Aquest fet fa que els meus records infantils, els que marquen, siguin de vora mar, de Calella. De l’actual, m’agradaria que no es deteriorés massa.

Fa un respir profund i tot pensatiu continua dient-me que fa cinquanta anys era un poble pescador en què el visitant gaudia d’aquell ambient. Avui es concentra més en el que és la costa, però li manca la personalitat dels seus habitants.

Estic absorta en les seves explicacions i continuo volent saber coses i em diu que n’hi hauria moltes per explicar. Una de molt significativa diu que és els tràmits que va haver de fer l´Associació perquè arribés l’aigua potable a Calella. Per allà els anys seixanta, en aquella època, encara hi havia problemes de subministrament d’aigua al poble.

--Un altre també de significatiu va ser aconseguir el mirador de Sant Sebastià per a ús públic. Abans era privat, els calellencs no en podíem gaudir, era propietat d’una senyora marquesa, que no en recordo el nom, i que a més a més vivia a Madrid. El president de l´Associació en aquell moment li va fer una visita personal a fi de convèncer-la perquè fes una donació pública. Després de l’entrevista, va enviar un telegrama a l’alcalde de Palafrugell, el senyor Gich, que deia textualment: “La marquesa ha firmado. ¡Viva la marquesa!” Firmat, Antoni Rovira, president de l´Associació d´Amics de Calella.

--Ara doncs, us toca a vós treballar per Calella. Teniu una gran tasca a fer, i és difícil complaure tothom.

S’ha fet fosc, m’ha passat el temps sense adonar-me’n. Li allargo la mà i m’acomiado.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriu un comentari