El Baix Empordà ja fa 15 anys — (IX)

 

Temes:

--Óscar Nebreda. Ninotaire.

 --Ex-president del (CRIS) Centre de Recuperació Submarina.

Calella té encant, pintors, cantants, estiuejants, la mateixa gent del poble... Sé que hi ha gent que no pot passar els caps de setmana sense veure el paisatge o el mar mateix. Un d´ells és l´Òscar Nebreda, el ninotaire, una persona que com jo estima i es troba bé a Calella;

sobretot a l´hivern, se´l veu sovint els caps de setmana passejant pel Port Bo.

La conversa amb el Francisco m´ha donat llum de com veien el poble abans; potser seria interessant saber com la veuen ara els seus simpatitzants. Amb l´esperança de tenir sort m´encamino cap el Port Bo i sí! Allà mateix, assegut al Didal, veig l´Òscar amb uns amics enfeinats menjant garoines.

M´hi acosto, em presento com a col·laboradora del diari La Proa del Baix Empordà i m´ofereix la cadira que queda lliure a la taula. Després d´unes simples paraules sobre les garoines, ataco:

--Se us veu sovint per Calella. Què hi busqueu, pau o inspiració?

--Pau, no. A mi m´agrada la guerra. Però gaudeixo a l´hivern al Didal, La Bella Lola, el Canadell, Ricardo o la terrassa de Cal Batlle, on amb els amics fem petar la xerrada, o cantem havaneres. A l´estiu m´agrada observar la gent estranya i la de la platja. És font d´inspiració.

--Com vàreu descobrir Calella?

--Quan feia la mili. Hi vaig venir amb un amic, i em va agradar molt. De casat, quan buscava la segona residència, cap aquí em vaig encaminar.

--Quin és el racó que més us agrada, que no us cansa?

--A l´hivern, caminant pel Camí de Ronda, o qualsevol lloc.

--Què traurieu de Calella?

--La senyera blava de les roques, desgracia bastant el paisatge. L´haurien de posar en un altre lloc, que fos visible però que no partís la vista. Posar-la en un cantó del Port Bo. En canvi, sí que m´agradaria que posessin mà ferma per conservar el paisatge. Netejar les cales de l´efecte de l´estiu, i repartir més fulletons d´educació per a les vacances, tan a les barques, a la platja, com al poble.

Portem una bona estona conversant i m´entra la curiositat de saber com va néixer l´Òscar Nebreda actual, el dibuixant.

--Ui! D´això ja fa molts anys, crec que d´ençà que tenia ús de raó. Ja de petit dibuixava historietes, feia els meus propis tebeus, els personatges eren reals de l´ambient que m´envoltava, el col·legi, el barri, l´escala... Com que era fill únic, no tenia amb qui jugar, ni podia compartir els jocs a casa. Aleshores creava els personatges. La imaginació, a mi sempre em treballava.

--La ironia sempre és present en vosté. Això s´aprèn, o s’hi neix?

--S´aprèn o s´hi neix, segons. Jo sempre vaig tenir un ambient lúdic, divertit. Sempre hi havien històries reals al meu voltant. Assimilar-les en la infància enriqueix molt. Em sento orgullós d´haver viscut al barri Gòtic. Als barris de les grans ciutats és on surten els grans artistes: Joan Manuel Serrat, Pujals... també són dels barris de Barcelona. A l´Eixample potser sortien més arquitectes, advocats...

--Degut als vostres dibuixos, imagino que a vegades deuen d´haver-hi queixes de persones que es puguin sentir al·ludides. Aquest fet dol, o un entén que ha aconseguit la intenció real del comentari?

--Ara no hi ha ningú que es queixi. La ironia d´un fet que no agrada? Nosaltres no inventem res, nosaltres aprofitem el que ells han fet o han dit. En el franquisme era perillós. Ara ho podem fer tranquil·lament, però potser en aquell temps la gent era més intel·ligent, havia d´entreveure el que volies dir. Ara es diu tot clar.

--I l´erotisme? Quan fa acte de presència?

--Aviat. Al barri, tothom sabia moltes històries, hi havia tres cases de “barrets”, i quan m´enviaven a fer encàrrecs, junt amb la colla, anàvem a veure les putes, ja les coneixíem i ens saludaven. Encara em recordo d´algun nom d´elles, com la Xinita...

--El professor Cojonciano, en Jordi Culé... Quin dels vostres personatges és el vostre predilecte?

--No tinc preferències. Cadascun té unes característiques diferents. Tots m´agraden.

--Bé, no el vull amoïnar més, que vagi de gust, i procuri no punxar-se!

Em somriu i agafa una garoina per continuar.

 

Només aixecar-me, veig que dues taules més cap a mar, hi ha el meu amic Alfons Ferrer i Molina; al seu costat, no hi pot faltar, l´equip de bus per submergir-se. Sé que a l´aigua s´hi troba com un peix, clar després de 30 anys de ser president del Centre de Recuperacions Submarines (CRIS) ja ens podem imaginar quantes vegades s´haurà submergit per necessitat, a part de les vegades que ho deu fer per esport o bé oci. L´aigua quasi deu ser el seu mitjà natural.

--Bon dia, Angelina. Ja has esmorzat?

--Sí, però ja fa estona.

--Què vols? Garoines o el teu cafè amb llet?

--Això no cal ni preguntar-ho! El meu cafè amb llet.

No es veu al cambrer, s´aixeca, i es dirigeix fins a dins el bar per demanar-ho; ell ja té el seu a la taula, al costat una resta de croisant.

El Port Bo està tranquil com quasi sempre, per això li van posar aquest nom, però una mica lluny, anant cap el Golfet, les onades xoquen contra les roques sota el Camí de Ronda. La vista em queda fixa en l´espectacle, quan en peta una ja esperes l´efecte de l´altra per veure si serà més espectacular, i així un si pot quedar estones...

--Se´t refredarà --l´Alfons m´ha tornat a posar de peus a terra.

--Estic pensant que, per la teva dedicació, deus conèixer la Calella que molta gent no veiem, oi?

--Naturalment, he fet moltes immersions a molts indrets del seu fons; les Formigues, els Ullastres, el Cap de Planes, els Forcats, l´espedat de sota Sant Sebastià...

Sempre que es posa a explicar coses atrau l´atenció de l´interlocutor; continuo preguntant-li que quin recorregut submarí recomanaria per a un principiant i em diu que diversos, tots ells bonics i de fàcil accés: el Cap de Planes i els Forcats, on s´hi pot accedir des de terra. Els Ullastres, només als cims de les crestes on hi ha una fondària de 7 a 12 metres. Aquí s’hi poden veure unes espectaculars gorgònies de diversos colors, i... una llarga llista de llocs.

--I per a un veterà?

--Aquests es poden endinsar al capdavall de les muntanyes, als 50, 55 metres, amb barrancades molt boniques, prop de les Formigues, a uns 40 metres de fons, encara s’hi pot veure corall, antigament n´hi havia moltíssim, avui només n’hi ha restes, i encara perquè està prohibit, fins i tot una mica vigilat. També són prou bonics tots els fondals d´entre 40 i 60 metres, cotes a què nomès pot arribar un capbussador experimentat.

--Calella no té port esportiu, però les embarcacions omplen el seu mar. És positiu no haver-lo fet?

--I tant! Ja hauria perdut el seu encís.

--De la Calella emergida, la que veiem la majoria de la gent del carrer, quin racó perpetuaries?

--Són tants... La vista que podem gaudir pel Camí de Ronda del mateix poble de Calella, la particularitat de la seva lluminositat és espectacular... El que sí faria treure si tingués autoritat serien les edificacions de la Colina del Sol, són tan lletges...

--Després de tants anys de conviure a Calella com t´hi identifiques?

--Com un enamorat de tots aquests meravellosos paisatges, descoberts i admirats per tanta gent en els últims anys. Sobre la Calella submergida i l´emergida crec que hi ha un equilibri de les dues Calelles amb tot un encís singular, únic. És un privilegi per als que les podem gaudir.

--Saps? A vegades penso que tota la gent us heu posat d´acord, perquè varia tan poc la resposta dels uns als altres, quan us pregunto el perquè us agrada Calella i quin és el lloc més suggerent?

Em somriu, i el silenci afirma la pregunta. Quin embruix té Calella...

Miro el rellotge i veig que ja se m´ha fet l´hora de marxar. Ens acomiadem i m´aixeco. A dues passes hi ha un pintor, un altre, amb el seu cavallet, intentant plasmar en pintura les barques que es troben a la sorra del Port Bo, quasi acariciades pel lleuger moviment de les petites ones. Paisatge irresistible per els pintors!

Escriu un comentari