Dédal e Icar
La Teresa estava cofoia, en Josep li acabava de telefonar que li havien donat el vist i plau, tot endavant, ara si que sortirien d’aquell pou d’una vegada. De simple paleta, havia passat a mestre d’obres, després ja anava fent alguna coseta pel seu compte, era polit treballant, tenia idea, do de gent, amb quatre paraules es posava la gent a la butxaca i això ell ho sabia. Ara li acabaven de donar el si per a construir un port, i el més complexe, una ciutat tan important com Mescarona, això li repercutiria a la seva vida, havia agafat el tren, la pròxima estació Déu fes que es trobés a molts quilometres.
Ring...
_Digui?
_El senyor Josep Viladrau? digué una veu.
_Jo mateix, contestà en Josep.
_Miri trucava, perquè m’han donat referències seves i m’agradaria, em construís una torre, digué la veu.
_Per quin indret? li preguntà tot espurnejant-li els ulls.
_A Empuria Brava, doncs vull l’amarra davant de casa. Vull el millor, però m’agradaria parlar personalment amb vostè
_D’acord, demà al matí, l’espero a l’oficina, carrer Canigó 23, coneix aquesta barriada?--preguntà
_Si, si, fins demà.
Al deixar l’aparell en Josep es fregà les mans, ja en tenia varies d’ofertes com aquella, ja tenia nom, estava pujant com l’escuma qui li ho havia de dir.
Ring...
_Digui?
_Teresa estigues a punt que et vindré a buscar per anar a sopar i després a ballar, posat guapa et portaré al millor restaurant, aquests llocs són els millors per a conèixer futurs clients i s’ha d’aprofitar quan passa l’èxit. Tinc ganes de celebrar-ho, ens podem donar aquest goig, a... i... no t’ho volia dir fins al vespre però no em se aguantar, canviem el vaixell, tindrem el més ràpid del port, amb cabuda per a dotze persones, ah!.. i pista de ball, ja saps que últimament m’atrau molt el practicar-lo, em fa sentir més jove i més si et tinc a tu al meu costat, junt a l’ampolla del cava. Fins després
Aquests sopars ja l’ha començaven a atipar una mica massa a la Teresa, a vegades s’hagués estimat més menjar un plat de patata i mongeta tendre recén feta que totes aquelles fantasies que li presentaven, el qual era només el motiu per a doblar el preu que hauria pagat a un altra restaurant normal, però això ja ho havia parlat amb el Josep i ni tan sols la deixava acabar, li contestava que tenia de representar davant la gent, però ella pensava que era un disbarat, en tindrien de parlar molt seriosament, sinó no sabia com acabarien, els diners volaven. L’endemà ho enfocaria el millor possible.
_Josep?-- la Teresa pronuncià el nom el més suau possible.
_Que vols? contestà tot prenent-se el cafè amb llet.
_Crec que hauríem de mirar les despeses, em sembla que estirem més el braç que la mànega.
_A què ve això ara?-- digué tot mirant-la
_És que el senyor Roura del banc, m’ha donat aquesta carta per a tu aquest matí i jo... l’he oberta.
En Josep agafà la carta amb una esgarrapada i la llegí.
_No tenia perquè donar-te-la a tu, em sentirà. I tot malhumorat es posà la carta a la butxaca
_Diu... que ja t’ha telefonat diferents vegades i que tu no hi vas. És cert el que diu la carta? --ho preguntà amb certa ànsia.
_Muh..., que vols que et digui, els dels Bancs sempre tenen por de perdre, només saben fer negocis quan guanyen... El timbre del telèfon tallà la conversa.
Ring...
_No hi sóc!, en Josep digué aquestes paraules molt alterat.
_Així és cert? Has volat massa alt i ara estàs caient.
En Josep s’acostà a la Teresa, s’abraçà a ella i es posà a plorar.
Sobraven les paraules.
